El Borges Trail puja als podis de la cursa negre i de la vermella al Vandekames, una de les curses més dures de la província!

Dissabte dia 2 d'agost els corredors del Borges Trail es trobaven a la localitat de Vandellòs per córrer la Vandekames, una de les curses més dures de la província de Tarragona caracteritzada per un fort desnivell i un terreny tècnic i pedregós. Aquesta cursa forma part del Circuit del Baix Camp i a més aquest any també s’incloïa dins el Circuit de Curses de Muntanya de la FEEC.

Dins el marc de la cursa es podia escollir entre 3 circuits diferents, el negre de 27km i 1900m+, el vermell de 15km i 900m+ i el blau de 12km i 877m+. Dels més de 500 corredors inscrits en J.M. Pijuan i l’Aleix Toda farien el circuit negre, i l’Octavi Fossas i la Lourdes Cayetano participarien en el vermell.

A les 16h tot el poble es va omplir de gent coneguda tot recollint dorsals i ultimant els preparatius sota un cel que amenaçava pluja, que més que fer patir els participants, els alleujava no haver de córrer sota el sol de mitja tarda.

La cursa negre seria la primera en iniciar-se, a les 17:00, mentre que la vermella i la blava començarien a les 17:30.

La Lourdes ens relata:

En la cursa de 15 km, la nostra corredora Lourdes Cayetano, va aconseguir adelantar a l'atleta Thais Pentinat situant-se al capdavant al final de la primera forta pujada, mantenint aquesta posició fins que va ser adelantada baixant per la corredora Xary Rodriguez. Va aguantar en segona posició fins que al segon tram de pujada va tornar a passar a la primera posicionada, podent mantenir aquest primer lloc fins a l'arribada a meta amb un temps final de 1h 41', seguida per Thais Pentinat 1h 43 i en tercera posició  Xary  1h 46. Molt contenta amb el seu resultat que no s'esperava, ja que fins ara només havia participat en curses de 10 km i no sabia com respondria amb més distancia i desnivell.

En Tavi ens relata:

Aquest cop en Tavi, coneixedor del seu baix estat de forma, no va voler arriscar i es va apuntar al circuit vermell, que tot i ser el “curt” no es preveia un camí de roses.

Acostumats com ens tenen els organitzadors, aquesta cursa no deixava ningú indiferent donada la seva duresa, bellesa i perfecta organització.

A la línia de sortida, on s’hi concentraven uns 190 corredors, estaven colze a colze amb la Lourdes, magnífica companya de curses, on un cop donat el tret de sortida, sortirien com dos llampecs. En Tavi, va provar-se el primer kilòmetre, i en veure’s fort i mínimament preparat, va decidir arriscar-se i apretar l’accelerador. D’aquesta manera, va estar els 14 kilòmetres restants, apretant el ritme progressivament, cosa que el va permetre anar avançant corredors fins pràcticament a l’arribada.

Tot i que l’haguéssin advertit de la dura pujada que els reservava al km 12, en Tavi no va guardar res, i va donar-ho tot, tant en pujada com en baixada, però gràcies als tambors i timbals, va trobar la motivació suficient com per no defallir i apurar encara més el ritme. Això li va permetre guanyar alguna posició més al final, doncs sabia que a la baixada tècnica no el passaria ningú.

Feia temps que en Tavi no es sentia tan bé en una cursa, i creiem que va ser un encert provar amb el circuit curt, doncs això ha permès que el nostre corredor torni a recuperar la confiança en sí mateix.

Finalment entrava 6e de la general amb un temps de 1:33:40

L'Aleix ens relata:

Entre una gran expectació per part d’acompanyants i habitants de Vandellòs els corredors de la cursa negre ens preparàvem a la sortida. L’ambient era espectacular, en aquesta cursa hi assisteixen anualment fins i tot corredors de fora de Catalunya. Entre els assistents anuals hi ha una colla de bascs, entre ells la imparable Elena, que sempre s’emporta la victòria en fèmines del circuit negre.

El temps acompanyava, i es que els núvols es feien els amos del cel, amenaçant pluja i fins i tot tempesta. Jo estava nerviós, ja que en haver guanyat l’edició anterior portava el dorsal numero 1, cosa que feia que de broma tothom hem digués que havia de revalidar el títol, cosa que jo veia impossible de molt lluny. Sabia que hi havia gent molt forta i jo no estava tan fi com l’any passat, així que el meu objectiu era quedar entre els 10 primers.

Escalfem amb en Piju i ens col·loquem a la sortida tot xerrant i donant-nos sort amb la resta de coneguts. A les 17:00 es va donar el tret de sortida i la rierada de corredors vam sortir a un bon ritme pels carrers de Vandellòs fins anar a trobar la sortida a la muntanya. Aquest any el circuit havia canviat completament respecte l’any passat i els trams que es repetien es feien en sentit contrari.

Només començar ja hi havia participants que corrien com si d’una cursa de 10k es tractés, pobres! No deuen saber el que els espera! I a més aquest any es començava per una forta pujada d’uns 2km per senderó (en el que hi havia una batucada, tot fent ressonar els timbals per tota la muntanya, quina empenta d’ànims), en la que alguns ja es van començar a despenjar. Jo vaig optar per agafar un bon ritme per tal de que no hem trobés cap tap però guardant forces, ja que allò encara no era res comparat amb el que ens esperava! En aquella pujada en Piju es va posar a tirar del cap de cursa i el vaig perdre ràpidament de vista.

En arribar al final de la pujada, per allà a la cova foradada, la cursa transcorria per un puja i baixa de terreny tècnic i vaig poder guanyar posicions fins a col·locar-me en 5ena posició. Allí en Houssain, que havia petat a la primera pujada, hem va passar amb un ritme creixent, passant als corredors als que jo perseguia a uns 20m (Javi Heras, Ivan Camps i un altre a qui no vaig tenir el gust de conèixer) i quedant-se amb la 2ona posició. Vaig decidir que no se’m podia escapar aquella oportunitat i vaig pujar marxa per atrapar al grup del meu davant, a la vegada que aquest s’enganxava a Houssain.

Mentre anàvem a tot gas per deixar-nos entre nosaltres ens canviàrem les posicions diverses vegades amb l’Ivan Camps mentre que en Javi trepitjava els talons de Houssain i l’altre corredor es quedava enrere. Comença una forta pujada i començo a passar factura per haver anat massa ràpid, tinc les cames carregades i encara queda molt per endavant, així que al final de la pujada decideixo tornar al meu ritme i hem despenjo del grup, que hem va agafant distància poc a poc. Allí en Marc Balanyà, que havia vingut a ajudar a l’organització hem dona ànims, tot i que jo estic fet miques.

Aquest tram va ser el que vaig gaudir més, anant al meu ritme per la carena d’una muntanya pedregosa però plena d’arbusts que marcaven el camí (aquí es notava l’excel·lent feina feta per l’equip que havia netejat el circuit, moltes gràcies!), les vistes permetien veure km i km de muntanyes a totes bandes i en aquell moment va començar a ploure, quin goig, no havia corregut mai cap cursa sota la pluja i allò m’estava encantant. De cop gairebé al final d’una pujada que m’obliga a caminar hem trobo amb en Marc Fernàndez, un dels personatges imprescindibles per a que el Vandekames existeixi any rere any, i anant cap a millor. En Marc està com a organitzador de la cursa i m’anima i m’indica que el grup del meu davant ha atrapat en Piju i que els tinc a 2’. Arribo al final de la pujada i veig als 4 corredors en la distància. Això m’omple de forces i torno a pujar marxa!

Aproximadament un km més tard atrapo en Piju, li dic que s’enganxi a mi però ell hem dona ànims i hem diu que vagi a per totes a pel cap de cursa! (En Piju acaba de tenir una filla fa 2 setmanes, cosa que li ha impedit entrenar i dormir com cal últimament) Així que ara vaig 4rt, segueixo amb el meu ritme i aprofito que ara la cursa transcorre per pista per estirar les cames i anar ràpid.

En acabar la pista es pujava als Dedalts, on junt amb l’avituallament hem trobo l’amic Biel Secall, que hem diu que hem porten 2’ i que he de lluitar pel podi, que encara hi ha possibilitats. Així que poso la última marxa i intento donar-ho tot baixant cap a Castelló. En algun moment aprofito l’alçada per veure el grup capdavanter en un camí de més avall, que hem porta força distància.

No sé si podré atrapar-los, però com a mínim no arribaré a meta sense haver-ho donat tot! Passo per Castelló, on hi ha un gran nombre de gent animant, amb l’Anton Bernal que hem diu que s’ha despenjat un dels 3 corredors del cap de cursa i m’anima a que l’atrapi. Pujo la pujada amb les forces que hem queden a les cames i al final, on la batucada rebia els corredors de nou i quedaven menys de 2km per meta, veig en Houssain. No m’ho creia, però allò era la meva oportunitat! Allí ja no sé com ho vaig fer, però les meves cames que ja eren com dos troncs rígids van accelerar fins a topar amb en Houssain i el vaig passar a tot drap. Sabia que si no el passava amb un bon canvi de ritme hem seguiria fins a meta i segurament ell hem guanyaria a l’sprint.

Veig al meu pare, que m’espera a 100m de meta, ell m’anima i jo estic patint de valent per conservar el ritme frenètic que porto des de fa un km, ja que crec que en Houssain hem trepitja els talons.

Finalment, creuo la línia de meta en 3era posició amb les cames buides i gairebé sense aguantar-me de peu. Al final li havia tret un minut al Houssain!

Sense tots els que hem vàreu donar ànims abans i durant la cursa això no hagués estat possible, moltes gràcies a tots!

I com no, per acabar la festa de la millor manera possible, el Vandekames ofereix una fideuà a tots els participants, durant la qual et trobes a tots els corredors, organitzadors i espectadors. Moltes gràcies a tots els que feu que aquesta gran cursa sigui possible any rere any!

Carles Martí dona la cara al primer triple km vertical de la història, un repte apte només per als més atrevits!

Després d’uns dies de reflexió he decidit escriure aquesta crònica ja que crec que l’experiència s’ho val.

 Tot va començar quan fa aproximadament un mes i mig un company de curses i a la vegada amic, Raúl Estévez, em va dir:  “ Anem a la k3?” Jo no tenia ni idea del que era, per això de seguida vaig mirar per Internet què coi era això de la k3. Ufff! Deu quilòmetres i tres mil metres de desnivell positiu, mare meva, una burrada. I on? A Susa. On és això? Itàlia!!!! Bueno, a veure quants quilòmetres hi ha? Uns 900, quina pallissa de viatge. Però tot i això, si omplim un cotxe i compartim despeses, es pot fer.

Durant uns dies el Raúl m’apretava perquè hi anéssim i jo li repetia que si no hi anàvem quatre persones ens sortiria massa car, fins que va arribar un missatge de l’Agustí Roc dient-me que dos andorrans, en Dani Buyo i en Ferran Teixidó, buscaven dos corredors per compartir cotxe.

 De seguida em vaig ficar en contacte amb el Dani i l’endemà ja estava tot aclarit: marxaríem quatre en un cotxe dijous al matí i tornaríem dissabte després de la cursa, amb l’avantatge que a l’hora de conduir en Dani (que no corria ja que venia de team manager del equip Pro Trail Team Dynafit o sigui manager d’en Ferran) ens feia de xofer tant d’anada com de tornada perquè anéssim més descansats.

Des del dia que vaig saber que hi aniria fins el dijous abans de sortir, només em calia entrenar per estar apunt, tot i que tres mil positius en el nostre petit país és impossible. Anava al Pirineu, feia sèries pel meu estimat Tossal Gros carregat amb una motxilla a l’esquena amb una mica de pes, etc.

 Uns dies abans de marxar, em vaig mirar bé el reglament per si i havia alguna cosa important. Ostres, un goretex o similar, uns guants i un buff, cap problema. Però segueixo mirant i què veig? Que als mil metres eliminen els cent últims corredors, als dos mil n’eliminen a dos-cents vint més, i només arriben al cim i final del la cursa ( Rocciamelone 3536 metres), vuitanta corredors. Mare meva, on m’he fotut!

A Itàlia és on van començar les verticals i tenen unes impressionants muntanyes per entrenar , metres que jo vaig fent per Tarragona i Montblanc (Conca de Barberà) el que bonament puc de desnivell. La por d’anar allí s’apodera de mi ja que si em fotu la matada de quilòmetres i a la primera de canvi em foten fora, quina decepció . Parlant amb el Raúl em diu el mateix, però sé que ell està més fort que jo, ja que últimament no para de fer curses i força bé, que li van.

 Arriba el dia de marxar, dimecres 31 de juliol. Surto de treballar i vaig cap a casa, acabo de fer la bossa i cap a Ponts que allí m’espera el Raúl per anar a Andorra a dormir a un “piso franco”, que dic jo. Un bon amic ens deixa el pis que té a Encamp per dormir i així no haver de matinar tant.

 A les set del matí puntual, en Dani Buyo, ens passa a buscar. Només l’havia vist una vegada però el recordava perfectament i ell a mi també, carreguem les bosses i seguidament anem cap a Canillo a recollir a en Ferran. Ens espera en un pàrquing al costat de la carretera.

 El tenia vist i ben vist ja que a les verticals de per aquí sempre està davant. Es un paio baixet i esprimaixat com jo, o més. En Raúl m’havia comentat que era un bon jan però a primera vista no sembla massa simpàtic ni amigable.

Tot a punt pel viatge, pel llarg viatge. Anem xerrant sobre curses i corredors i muntanyes i cims. De tant en tant anem parant per estirar les cames i menjar alguna cosa, també anem dormint ja que hem matinat bastant i tampoc no vam anar a dormir massa d’hora. Sense adonar-me’n, a les quatre i mitja de la tarda ja estem a Susa.

Quina meravella de lloc, envoltat de muntanyes i pel que veig no està gens massificat de turistes. Anem a l’hotel, desfem bosses i cap a inspeccionar el terreny, ja que després de tantes hores de cotxe venia de gust estirar una mica les cames.

 Comencem a buscar amb el cotxe pel mig del poble la sortida,  fins que trobem una plaça amb una verge igual que la que hi ha al cim, al costat hi ha  un camí que ja de bon principi comença a enfilar amunt. Allí ens deixa en Dani i ell segueix una carretera que sembla que també vagi en la mateixa direcció que anem nosaltres. Comencem tranquil·lament però mica en mica el ritme s’accelerà, tot i no anar a fons en Ferran ens fa suar la gota al Raúl i a mi, fins i tot em trec la samarra cosa no massa habitual en mi. Quan ja portem una bona estona de pujada, veiem una noia davant nostre, va pujant tranquil·lament i fins i tot semblava que li costa. Ens anem aproximant ràpidament i en Ferran diu: “ És la Laura”, referint-se a la Laura Orgué i jo li replico: “ Vols dir?”. Efectivament és ella i una mica més endavant hi ha la seva parella, l’andorrà Ferran Vila. Ens aturem i comencem a parlar. La Laura ha vingut convidada per l’organització i han arribat abans que nosaltres, ja que han arribat amb avió i després amb un paio tipus transporter que els esperava al aeroport han anat fins a Susa. Amb ells també hi ha en Jordi Marco, l’Agustí Roc i un valencià que s’ha afegit amb ells, en Carlos Sempere. La Laura i en Ferran han pensat el mateix que nosaltres, anar a fer una inspecció del terreny, mentre que els altres tres que anaven amb ells han preferit fer un tomb més tranquil pels voltants del poble. Ens ajuntem els cinc i seguim amunt. Quan portem ja més de mil metres de desnivell positius ens trobem al Dani amb el cotxe, aquell és el primer lloc de tall, mirem amunt i a partir d’allí es veu una pujada que res té a veure amb la que hem fet, a partir d’allí comença el “mortirolo” que dic jo. Per avui ja ni ha prou, pugem al cotxe els cinc com podem (sort que tots som prims), i baixem cap al poble comentant la cursa, amb la por i la incertesa que ens envaeix a tots, fins i tot la Laura no ho té clar.

 Els deixem al seu hotel i seguidament anem al nostre petit i tranquil hotel. Ens dutxem i cap a fer el turista i sopar per Susa. El turista no el fem massa, diria que gens, ja que el dia ha estat dur. Busquem un lloc per sopar i després de menjar un bon plat de pasta, tornem cap a l’hotel a dormir.

L’endemà ens llevem més tard i després d’esmorzar a l’hotel ens dirigim a buscar en Jordi Marco i en Carlos Pascual al seu hotel, l’Agustí també havia de venir però h hagut d’anar amb l’organització per sessió de fotos i etc.

 En Dani ens puja fins a Trucco, que és el lloc on ens va recollir ahir. A partir d’allí busquem el camí i per sorpresa de tots tenim un tram pla, que tot i no ser molt, com que anem trotant sembla llarg i tot. Després de fer aproximadament uns cinc-cents metres de pla la cosa ja canvia, el camí es comença a fer costerut i ja comença a picar. Anem fent tranquil·lament seguint unes cintes blaves, però no n’hi ha gaires i hem d’anar buscant una mica. De sobte deixen d’haver cintes i trobem un fil elèctric d’aquells que hi ha pels ramats de vaques… En Ferran veu al pastor i es dirigeix cap a ell, el pastor li diu que el fil s’ha de treure i també s’ha de marcar aquell tram, en tot això ens hem trobat  l’equip que farà el vídeo de la cursa. Són dos nois joves i semblen una mica eixelebrats, ens van gravant i seguint, i fins i tot ens fan una entrevista als cinc en castellà, ja que ningú en sap, d’italià. Quan els diem que som de Catalunya, els canvia la cara i els hi agrada, el perquè  suposo que serà perquè  pel que veiem més tard quan ens passen amb el cotxe pel costat al pàrquing van escoltant la cançó de “Xipiron” a tot drap, i suposo que saben que són catalans.

 El Dani puja el més amunt possible amb el cotxe, i nosaltres només hem de baixar una mica perquè ens reculli i tornem a fer l’estreta, llarga i revirada carretera que hi ha fins al poble de Susa.

 Ens prenem la tarda de relax, ens dutxem,  dinem i després anem a fer migdiada. A la tarda anem cap a l’oficina de turisme a recollir el dorsal, no es veu massa ambient però també s’entén, ja que la majoria de corredors són italians i molts vindran el mateix dia de la cursa. Fem un tomb per Susa i per allí anem veient ja alguns corredors. Ens trobem l’Agustí, el Jordi i el Carlos. Fem petar una estona la xerrada i aprofitem per fer una foto de l’expedició catalano-andorrana.

  Divendres ja anem a sopar més d’hora. Anem al restaurant on ja hem anat el mateix dia a dinar i el dia abans a sopar, els preus estan bé i el menjar també. Allí trobem un dels favorits sopant: en Marco Moletto, i quan marxem ens saludem com si ens coneguéssim de fa temps ( el paio em recorda a Valentino Rossi).

 Ens posem al llit aviat, però em costa adormir-me pels nervis de la cursa, que en aquest cas estan més accentuats per la por de quedar eliminat en algun dels dos talls.

 El dia de la cursa esmorzem a les set al hotel, la cursa masculina comença a les 9.30 h i tindrem temps de pair-ho sobradament.

 Ens dirigim cap al mig del poble. Allí, amb una plaça bastant cèntrica comença la cursa. Hi ha un gran arc inflable de la marca Red Bull, que és l’organitzador principal de la prova i molta gent ja està escalfant. No conec a ningú, només als catalans que hem vingut. Vaig mirant els participants i algunes cames fan realment por, al contrari que les meves.

 A les nou surten les noies, però ens agafa a nosaltres escalfant i no les veiem. A les 9.25 h ja estem tots col·locats a la línia de sortida, jo em poso davant, no a primera fila però si molt endavant, perquè sinó després em costa remuntar. Un dels organitzadors fa un petit discurs i ens desitja sort a tots.

 Tret de sortida i comencem un petit tour pel poble darrera una moto de la policia local que deixa anar uns aires no massa agradables. Anem un bon grup enganxats a la moto durant uns dos agònics quilòmetres , allí la moto s’aparta i ja ens dóna la sortida definitiva.

 Al principi hi ha alguna espenta i algun cop de pal per com, d’estret, és el camí. Em comença a avançar gent, però penso que és normal ja que no he sortit al lloc on em tocava (hauria d’estar més endarrere).

 Els primers mil metres ho passo realment malament, ja que a part que no paren de passar-me corredors, fa molta calor i començo a suar de valent. Sort que porto el Camelbak amb un bidó d’aigua i em vaig hidratant.

 Arribat al primer tall, el Dani em fa d’avituallament i, a més de canviar-me el bidó que porto per un altre ple, em comenta que vaig el setanta-cinc i que per anar més tranquil per passar el segon tall hauria de passar-me davant algun corredor més.  Estic cansat de veritat i fins i tot algun moment penso que si m’eliminen em fan un favor.

  Amb tot això, quan més amunt estem, la temperatura comença a ser més agradable i ja no tinc aquella calor del principi. Em prenc un gel i no se si és això, però m’animo i em començo a trobar millor. Mica en mica vaig avançant metres tot i que, quan aixeco el cap, sembla que no avanci i que la pujada fins al refugi de Cà d’asti, on ja portarem 2300 metres de desnivell, no arribi mai. Vaig passant corredors però amb comptagotes. Arribo al refugi on em fan deixar els pals, em bec un got de Red Bull i segueixo. El terreny aquí ja és molt escarpat i el fred i la boira comencen a fer acte de presència. Alguns corredors paren a ficar-se el paravent, moment que aprofito per avançar-los. Jo estic bé, i tot i que sí que fa una mica de fred, és suportable. Vaig progressant i faig un últim tram bastant ràpid avançant de tant en tant algú. En Ferran , tapat amb una manta tèrmica, ens anima a mi i al Jordi i ens diu que en deu minuts som al cim, això m’anima a pujar més ràpid, però no són deu minuts i, si ho són se’m fan eterns. Sense adonar-me’n, per culpa de la boira arribo al cim i veig al Raúl que acaba d’arribar. Ens fonem en una forta abraçada i acte seguit em giro i també n’hi faig una al Jordi que també acaba d’arribar.

 El temps que hem fet és el de menys, però 2 hores i 44 minuts, entre els cinquanta primers, està força bé per ser el primer cop que faig una cosa així.

 Un dels organitzadors ens diu que baixem una miqueta, que hi ha un petit refugi on podem entrar per tapar-nos i prendre alguna cosa calenta.

 Després de tapar-nos i entrar una mica en calor, anem baixant en Raúl, el Jordi i jo, sense encantar-nos massa ja que fa bastant de fred. Arribem al refugi de Cà d’asti i allí ens espera el Ferran i el Dani que ha pujat fins allí. Li preguntem al Ferran com ha quedat i ens diu que ha fet el segon, li faig una abraçada i el felicito, li faig també una abraçada a en Dani, ja que els ànims i l’assistència que ens ha fet també han estat claus per arribar al cim. Anem baixant cap al cotxe mentre comentem la cursa i allí és quan em diuen que l’Agustí ha punxat, i tot i arribar al cim no ha arribat on realment li pertoca, em sap greu i penso que a baix ja el veuré per comentar-ho (al final no el vaig veure).

 Arribem al cotxe, ens canviem una mica de roba, ja que està tota xopa i tornem cap al poble. Allí ens anem a dutxar i, com que en Ferran ha quedat segon, ens dirigim cap a l’entrega de trofeus. Després d’una llarga estona arriba el moment de l’entrega. Primer pugen les noies. Pugen al més alt del podi en tercer lloc la veterana Corinne Favre, al segon per Stevie Kremer i en el lloc més alt la catalana Laura Orgué. Tothom aplaudeix, però llavors sona l’himne espanyol cosa que a mi no em fa massa gràcia, però “bueno” és el que hi ha. Després toca el torn als homes i quan puja el Ferran m’emociono, he passat uns dies inoblidables amb ell i veure’l en el segon esgraó del podi em fa molta il·lusió. En primera posició ha quedat en Marco Molleto, l’italià al que vam saludar el dia anterior al restaurant. Sona l’himne d’Itàlia i, acte seguit , una petita sessió de fotos dels guanyadors tant masculins com femenins. Al Raúl i a mi ens fa gràcia tirar-nos una foto al podi amb el Ferran i, sense tallar-nos un pèl, ho fem.

 Ara només queda el viatge de tornada, que amb la sort de portar en Dani com a pilot passa volant, això sí, parem en una àrea de servei a dinar i celebrar. En Ferran ens està tant content que fins i tot ens convida a tots tres.

 Arribem a Andorra a les dues de la matinada i ens acomiadem del Ferran i després d’en Dani.

 En Raúl i jo tornem ja cap a Catalunya.

Vull agrair al meu petit gran equip Borges Trail pels ànims rebuts durant aquests dies, ja que anava informant tan bon punt arribàvem al hotel i em podia connectar a Internet. A eassun, ph quirogel, rendiment race, diedre, bussetus, restard…  per fer que aquest petit equip del que formo part sigui cada dia més gran.

 També al Jordi Marco, l’Agusti Roc, en Carlos Pascual, la Laura Orgué i en Ferran Vila per poder compartir alguns moments de l’aventura amb ells.

 En Dani Buyo, que s’ha portat com si fos l’amfitrió de la festa, cuidant-nos i mimant-nos des del primer moment fins al últim, gairebé com si fóssim fills seus.

 En Ferran Teixidó, que tot i que a simple vista sembla un tio serio, és un tros de pa i un “caxondu”. Ens ha tractat com si fóssim companys de sempre i això que ell juga en una altra categoria.

 Al Raúl, que gràcies a ell he anat a aquesta cursa ja que, el molt cabró (de bon rotllo), no parava d’emprenyar pel watts per animar-me a anar en aquesta cursa que jo veia una mica com a una bogeria. “Gràcies Raúl” per animar-me i aguantar-me com a company d’habitació.

 No vull acabar aquesta llarga crònica sense donar gràcies també a un bon amic, que quan li vaig comentar que potser aniria a la cursa, però no ho veia clar per la distància i pel pal de fotre aquesta quilometrada fins a Susa, em va dir que no m’ho penses i que si podia no ho deixes per l’any vinent, que mai se sap el que pot passar en un any i que si ara tenia l’oportunitat no la desaprofités. Mil gràcies Joan Vidal.

 Més informació: http://www.redbull.com/it/it/events/1331635837741/red-bull-k3

DUATLÓ DE ELS PALLARESOS

Ja han començat els duatlons d'estiu a les nostres comarques i com no podia ser d'altre manera i un cop més Els Pallaresos ha estat el que ha donat el tret de sortida aquest passat diumenge dia 3 d'agost.
Prop d'un centenar de duatletes amb forces cares conegudes entre ells s'aplegaren a la linea de sortida. Per part del Borges Trail en Xavi Prim que després d'estar parat unes setmanes per lesió volia fer un primer test de forma.
La sortida va ser molt ràpida com és normal en aquest tipus de proves però el nostre corredor preferia pendres els primers minuts de la cursa a peu amb certa tranquilitat i anar remuntant a mesura que passesin els quilòmetres. Així va ser i passant el quilòmetre dos en vuitena posició aniria adelantant corredors per arribar a la transició tercer. Un cop dalt la btt en Xavi  conseguiria agafar i passar al segon classificat ja en el primer quilòmetre tenint pel davant només ja al Daniel Ramia com a cap de cursa. Això va durar poc però ja que l'Albert Torres que venia remuntant posicions també, aconseguia adelantar al Xavi i marxaria poc a poc fins a posarse a l'alçada del Daniel.

Després dels vint quilòmetres de btt arribarien junts al box en Daniel i l'Albert i en Xavi ho faria prop d'un minut més tard. Poca cosa va succeïr en els últims dos quilòmetres i mig de cursa a peu i en un disputat final entraria guanyador en Daniel amb cinquantavuit minuts de cursa amb uns segons d'avantatge sobre l'Albert. El Xavi omplia les places de podi entrant tercer un minut més tard.
L'Alicia Sanchez no va tenir rival en fèmines guanyant la prova amb una hora i trenta minuts mentre Mari Carmen Sanchez fou segona amb una hora i trenta-cinc minuts i la Janina Alvarez omplia el podi amb una hora i quaranta vuit minuts.

Pilar Rus campiona i Robert Tarragó 5é als 10k de la Pobla de Massaluca

Aquest dissabte 2 d'agost es van disputar els 10k de la Pobla de Massaluca. Per part del Borges Trail hi va assistir la Pilar Rus, mentre que en aquesta ocasió al Robert Tarragó, que és de la Pobla de Massaluca, li tocava córrer amb els colors del seu poble. 

La Pilar Rus ens relata la seva vivencia:
Desprès d’uns mesos irregulars de entreno on la feina, la família ocupen principalment casi totes les hores del dia, toca matinar moltíssim 6:00 mati un dia nedar, altre corre o bicicleta...pero no fem parada, no hi ha res com sentir amor a l’esport, desprès de les bones sensacions a la Cursa de l’espluga, preparada per un altre repte i no ho tenia molt clar per corre, però allí a la Pobla de Massaluca preparada per la sisena prova del circuit running series, el Robert Tarragó company d’equip em va comentar que aquest any  hi ha nivell de noies una destacada gran atleta Mireia Guarner, una corredora de alt nivell, no seria fàcil lidera la carrera, doncs llestos i preparada, el meu propòsit era donar-ho tot a la cursa i acabar amb les millors sensacions no tenia pas intenció de guanyar i a mes amb el nivell de noies, aixi que 19:15h tret de sortida, carrera ràpida els primers quilòmetres, el meu incondicional amic en Felip Fucho que carrera tras carrera ens dispossem a millorar i estar capdavant em far motivar i surt com un tiro jo darrera, son dues voltes al poble de 5 quilòmetres, la primera volta amb un ritme infernal no se si podre aguantar molt aquest ritme, vaig primera i tinc darrera a poc segons a la Mireia Guarner i a mes d’un minut la tercera Neus espinach, no puc baixar molt el ritme, les cames les noto cansades pero pulmonar hem trobo molt be, se que puc aguantar si les cames no em fallen arrivem a km7 toca gira cap al poble allí puc veure que la segona noia la Mireia la tinc a poc d’un minut son tres quilòmetres agonitzant apretan les dents en Felipe em va animant per no baixar ritme, últim quilòmetre puc treure força per fer la pujada per entrar a meta i guanyar la prova, i molt contenta pel resultat vec que encara estic davant de tot però espero trobar-me aviat forta com el mes de març i abril, toca feina a fer. 

Per la seva banda, en Robert va fer una gran actuació, acabant en una gran 5ena posició.
   

Mikel Basora campió sub23 del circuit Salomon Mission x3

El passat 26 de juliol es donava cita l'última prova del circuit Salomon Missionx3, el circuit que va començar al maig i acabava aquest mes de juliol.
Per fi arribava el dia desitjat, em presentava a la Pobla de Lillet descansat per disputar els 56km.i 4000 metres positius de desnivell que té la prova.
No arribava en un bon estat de forma ja que porto mesos competint i descansant poc encara que ara el mes d'agost serà més light. Cal dir que fins a novembre no acaba la temporada i el bon descans que comporta per després començar la pretemporada.
Vaig al gra... són les 4a. m. i m'aixeco per desdejunar (en l'alberg no hi havia tot el que el meu nutricionista em diu que coma abans de la carrera però gairebé tot estava!).

A les 6a.m. comença la prova, àdhuc clarejant i anant de menys a més vaig recorrent els primers km. fins al 12 que hi ha el primer avituallament… arribo en 1h.i mitjana, porto bon ritmillo i bastant còmode per reservar bales per als següents km.
Bec aigua, com a plàtan i em porto un tros pel camí… farcit els bidons d'aigua i poso rendiment-race per hidratar-me i recuperar-me de les sals minerals perdudes en els primers km.
Surto ràpidament cap al proper avituallament que serà en el km. 19 i el mateix que abans menjar plàtan i síndria també. Recarregar bidons… el de sempre al final t'ho aprens i ho fas sense pensar del cansat que vas.
Per sort la meva, en el km.19 les forces van bé! A poc a poc i bona lletra.
Continuem la marxa a la recerca de l'equador de la carrera el km.28 on hi ha molta més menjar i beguda energètica per reposar-nos… arribo en unes 4 hores i penso que acabaré en 8 i escaig…
A partir d'aquest avituallament toca pujar cap a la muntanya sobrepuny, són 3km. i 800 metres positius, molt dura pujada aquí noto fatiga i sota una marxa per si de cas m'enxampa l'home del mall.
També per sort la meva en aquesta carrera no es passa dels 2000m. ja que és mitja muntanya i llavors l'altitud no afecta com el passat mes de juny en ulldeter que quina tela.
Mentre estic pujant la muntanya sobrepuny m'avança un sub-23 (em penso que és el 2º i resulta ser que més endavant hi havia un maquina sub-23 davant a uns quants minuts que ja no vaig aconseguir enxampar-li donada la gran forma que presentava!)
Ara aquí vaig a roda el sub-23 no se'm pot escapar!
Darrere de mi vénen més i continu estrenyent les dents sé que després ve una bona baixada i tècnica i aquí atacaré.

Arribo al final de la pujada i m'espera el sub-23 (tàctica que utilitza per no anar solament, aquí pinso: potser és perquè baixa el rendiment en anar solament… li atacaré per aquí).
Baixant vaig pegat a ell i molt còmode i veig que ell no ho està. En un moment de la baixada pels nervis i pressió ensopega i es dóna un cop amb un arbre en la tíbia, atur al seu costat i miro que li ha passat i seguim junts una vegada veiem que està ben i no li a passat gens. Ara no pot córrer molt ràpid perquè es ressent. I vull córrer més ràpid una vegada més li pregunto si necessita ajuda o si vol que cridi a algú per ajudar-li em diu que no que tiri que ell està bé, total que em vaig a tota velocitat saltant i botant costa avall per un bon terreny gaudint com un nen.
Arribant al avituallament del km. 37 començo a plorar de cansament vaig fos això de baixar tan ràpid el que l'adrenalina em permetia m'ha passat factura! M'asseco les llàgrimes amb el buff del Borges trail (el meu equip) i continu per avituallarme, em segueixen els que en la pujada anterior tenia, una línia d'atletes forts que van després dels meus passos, estrenyo les dents com puc per arribar a l’avituallament.
Una vegada aquí com i bec el de sempre i espero al meu amic que he fet: Manu Alarcón si veus les línies una salutació, que gran és aquest xaval! Atleta de la zona de Costa Brava no recordo que poble.
Li espero uns minuts així vaig amb ell i afronto la pujada sense molta agonia en anar acompanyat, encara que pel que veig ell està més fos que jo i quan em giro ja no està :/ segueixo el meu ritme reservant per al final el poc que em queda (més que reservar és aguantar el sofriment que és el que estic fent). Durant molts trams de carrera penso que això no és el meu, el meu és la curta distància ja arribarà això més endavant amb l'experiència i els km.

A poc a poc passen els km. i sí, a poc a poc encara que més ràpid que en Ulldeter, el cos aprèn malgrat portar un mes de la meva primera ultra-trail? Sembla que sí, i també la recuperació… aquesta vegada el cruiximent m'han durat 1 dia menys, vam seguir millorant i aprenent, sobretot gaudint!
En el km. 42 en el punt quilomètric maratonià arribo per menjar i beure molt que les meves forces flaquegen i continu la marxa aquí en solitari. Sé que de coco vaig bé i si la ment sofreix la tinc ben preparada, la meva 90% de l'entrenament és en solitari per no dir més això fa que el meu coco estigui preparat per a aquesta bogeria… ho tinc ben estudiat encara que aquesta distància repeteixo no és per a mi, encara.
Arribo al km. 47 en el refugi d’Ardericó, vaig avançant algun que un altre corredor, encara que pocs, per la qual cosa sembla hi ha més nivell que en Ulldeter ja que en aquesta carrera al final d'aquesta crònica sortiran les 8h.51min. que he trigat a recórrer a les 9h.48min. que vaig trigar en Ulldeter a pesar que el resultat d'ambdues carreres és diferent pel nivell que hi ha aquí en Catllaràs.
Pujo l'última pujada els meus perseguidors d'abans m'atrapen són uns quants i entre l'escamot m'atrapen, bé no millor dit els veig a 100m. darrere de mi i em dic: em queda l'última bala per a la baixada, és molt tècnica i aquí sé que no m'avançaran.
I així és baix a tota velocitat i sí a tota perquè vaig cagant llets costa avall sense por al que pugui passar amb el coneixement necessari per no fer-me mal.
Arribo a un prat on pregunto a la gent que veig que quant queda, i pensat que queda gens i menys em diuen 3km. i m'enfonso.

Ja les forces van en disminució i continu a tota velocitat encara que sense forces ja que penso que darrere ve un devessall de gent a tot drap disposats a enxampar-me i penso que no m'agafaran i així succeeix.
Arribo a la Pobla de Lillet en 8h.51min. i li trec a l'escamot de darrere (només en aquesta gran baixada de 7km. i 800 metres negatius molt tècnics uns 20 minuts. Aquí pinso, com pot ser que malgrat estar fos segueixi a tota velocitat és la ment la que contínua? Aquí en Ultra-Trail això succeeix és la ment la que corre. Perquè si no m'hagués imaginat que hi havia algú darrere, que les balises que marquen el recorregut es convertissin en gossos que volen atacar-me i que l'escamot està darrere no hagués anat tan ràpid per això és la ment la que més pugues… mala sort el cruiximent que agafis després de tanta energia donada aquí jeje cal recordar que pensava i si em passa com al ciclista aquell del Tour de France que l'escamot li va aconseguir cent metres per a meta? I per això corria tan ràpid també fent-me preguntes sense respostes clares en la ment.
Personalment penso que he fet una mala carrera però el resultat final de la lliga surt a la llum el dur treball de tota la temporada un top-10 general i campió sub-23 final. (Aquest resultat era el meu somni quan vaig veure aquest circuit sabia que seria dur però no impossible). El meu somni era fer top-10 i campió sub-23 i així va succeir, em sembla haver quedat exactament en el lloc 6º de la general del circuit amb molt nivell i gent que porta molts km. i carreres d'Ultra-Trail damunt, ara falta veure que pugin el definitiu ranquin. Aquest mes d'agost serà bastant light (quant a competir ja que estaré un mes sense competir solament entrenant) ja que queda fins a finals d'octubre principis de novembre més entrenaments i carreres. Aquests descansos van bé per regenerar cos i ment per a futurs esdeveniments. 

Que més dir vull dir… agrair a tota la meva gent, equip Borges Trail i col•laboradors: Borges, Ph-Quirogel. Bussetus Sport, Rendiment-Race, Aquum La Pineda, gimnàs Sport Gym TGN, Eassun Spain.

Vull donar les gràcies a la meva nutricionista Yhasmina que gràcies a les seves rutines de menjar bé m'ajuden a entrenar millor i la meva panxa segueix sense fer-me mal quan corro ràpid. És increïble l'ajuda que aporta una bona pauta en la rutina diària. De debò, gràcies de nou.

I com no donar les gràcies a l’organització pel bon tracte que ens han fet i el be que ens ho han fet passar en aquest dia de trail running!