Carles Martí dona la cara al primer triple km vertical de la història, un repte apte només per als més atrevits!

Després d’uns dies de reflexió he decidit escriure aquesta crònica ja que crec que l’experiència s’ho val.

 Tot va començar quan fa aproximadament un mes i mig un company de curses i a la vegada amic, Raúl Estévez, em va dir:  “ Anem a la k3?” Jo no tenia ni idea del que era, per això de seguida vaig mirar per Internet què coi era això de la k3. Ufff! Deu quilòmetres i tres mil metres de desnivell positiu, mare meva, una burrada. I on? A Susa. On és això? Itàlia!!!! Bueno, a veure quants quilòmetres hi ha? Uns 900, quina pallissa de viatge. Però tot i això, si omplim un cotxe i compartim despeses, es pot fer.

Durant uns dies el Raúl m’apretava perquè hi anéssim i jo li repetia que si no hi anàvem quatre persones ens sortiria massa car, fins que va arribar un missatge de l’Agustí Roc dient-me que dos andorrans, en Dani Buyo i en Ferran Teixidó, buscaven dos corredors per compartir cotxe.

 De seguida em vaig ficar en contacte amb el Dani i l’endemà ja estava tot aclarit: marxaríem quatre en un cotxe dijous al matí i tornaríem dissabte després de la cursa, amb l’avantatge que a l’hora de conduir en Dani (que no corria ja que venia de team manager del equip Pro Trail Team Dynafit o sigui manager d’en Ferran) ens feia de xofer tant d’anada com de tornada perquè anéssim més descansats.

Des del dia que vaig saber que hi aniria fins el dijous abans de sortir, només em calia entrenar per estar apunt, tot i que tres mil positius en el nostre petit país és impossible. Anava al Pirineu, feia sèries pel meu estimat Tossal Gros carregat amb una motxilla a l’esquena amb una mica de pes, etc.

 Uns dies abans de marxar, em vaig mirar bé el reglament per si i havia alguna cosa important. Ostres, un goretex o similar, uns guants i un buff, cap problema. Però segueixo mirant i què veig? Que als mil metres eliminen els cent últims corredors, als dos mil n’eliminen a dos-cents vint més, i només arriben al cim i final del la cursa ( Rocciamelone 3536 metres), vuitanta corredors. Mare meva, on m’he fotut!

A Itàlia és on van començar les verticals i tenen unes impressionants muntanyes per entrenar , metres que jo vaig fent per Tarragona i Montblanc (Conca de Barberà) el que bonament puc de desnivell. La por d’anar allí s’apodera de mi ja que si em fotu la matada de quilòmetres i a la primera de canvi em foten fora, quina decepció . Parlant amb el Raúl em diu el mateix, però sé que ell està més fort que jo, ja que últimament no para de fer curses i força bé, que li van.

 Arriba el dia de marxar, dimecres 31 de juliol. Surto de treballar i vaig cap a casa, acabo de fer la bossa i cap a Ponts que allí m’espera el Raúl per anar a Andorra a dormir a un “piso franco”, que dic jo. Un bon amic ens deixa el pis que té a Encamp per dormir i així no haver de matinar tant.

 A les set del matí puntual, en Dani Buyo, ens passa a buscar. Només l’havia vist una vegada però el recordava perfectament i ell a mi també, carreguem les bosses i seguidament anem cap a Canillo a recollir a en Ferran. Ens espera en un pàrquing al costat de la carretera.

 El tenia vist i ben vist ja que a les verticals de per aquí sempre està davant. Es un paio baixet i esprimaixat com jo, o més. En Raúl m’havia comentat que era un bon jan però a primera vista no sembla massa simpàtic ni amigable.

Tot a punt pel viatge, pel llarg viatge. Anem xerrant sobre curses i corredors i muntanyes i cims. De tant en tant anem parant per estirar les cames i menjar alguna cosa, també anem dormint ja que hem matinat bastant i tampoc no vam anar a dormir massa d’hora. Sense adonar-me’n, a les quatre i mitja de la tarda ja estem a Susa.

Quina meravella de lloc, envoltat de muntanyes i pel que veig no està gens massificat de turistes. Anem a l’hotel, desfem bosses i cap a inspeccionar el terreny, ja que després de tantes hores de cotxe venia de gust estirar una mica les cames.

 Comencem a buscar amb el cotxe pel mig del poble la sortida,  fins que trobem una plaça amb una verge igual que la que hi ha al cim, al costat hi ha  un camí que ja de bon principi comença a enfilar amunt. Allí ens deixa en Dani i ell segueix una carretera que sembla que també vagi en la mateixa direcció que anem nosaltres. Comencem tranquil·lament però mica en mica el ritme s’accelerà, tot i no anar a fons en Ferran ens fa suar la gota al Raúl i a mi, fins i tot em trec la samarra cosa no massa habitual en mi. Quan ja portem una bona estona de pujada, veiem una noia davant nostre, va pujant tranquil·lament i fins i tot semblava que li costa. Ens anem aproximant ràpidament i en Ferran diu: “ És la Laura”, referint-se a la Laura Orgué i jo li replico: “ Vols dir?”. Efectivament és ella i una mica més endavant hi ha la seva parella, l’andorrà Ferran Vila. Ens aturem i comencem a parlar. La Laura ha vingut convidada per l’organització i han arribat abans que nosaltres, ja que han arribat amb avió i després amb un paio tipus transporter que els esperava al aeroport han anat fins a Susa. Amb ells també hi ha en Jordi Marco, l’Agustí Roc i un valencià que s’ha afegit amb ells, en Carlos Sempere. La Laura i en Ferran han pensat el mateix que nosaltres, anar a fer una inspecció del terreny, mentre que els altres tres que anaven amb ells han preferit fer un tomb més tranquil pels voltants del poble. Ens ajuntem els cinc i seguim amunt. Quan portem ja més de mil metres de desnivell positius ens trobem al Dani amb el cotxe, aquell és el primer lloc de tall, mirem amunt i a partir d’allí es veu una pujada que res té a veure amb la que hem fet, a partir d’allí comença el “mortirolo” que dic jo. Per avui ja ni ha prou, pugem al cotxe els cinc com podem (sort que tots som prims), i baixem cap al poble comentant la cursa, amb la por i la incertesa que ens envaeix a tots, fins i tot la Laura no ho té clar.

 Els deixem al seu hotel i seguidament anem al nostre petit i tranquil hotel. Ens dutxem i cap a fer el turista i sopar per Susa. El turista no el fem massa, diria que gens, ja que el dia ha estat dur. Busquem un lloc per sopar i després de menjar un bon plat de pasta, tornem cap a l’hotel a dormir.

L’endemà ens llevem més tard i després d’esmorzar a l’hotel ens dirigim a buscar en Jordi Marco i en Carlos Pascual al seu hotel, l’Agustí també havia de venir però h hagut d’anar amb l’organització per sessió de fotos i etc.

 En Dani ens puja fins a Trucco, que és el lloc on ens va recollir ahir. A partir d’allí busquem el camí i per sorpresa de tots tenim un tram pla, que tot i no ser molt, com que anem trotant sembla llarg i tot. Després de fer aproximadament uns cinc-cents metres de pla la cosa ja canvia, el camí es comença a fer costerut i ja comença a picar. Anem fent tranquil·lament seguint unes cintes blaves, però no n’hi ha gaires i hem d’anar buscant una mica. De sobte deixen d’haver cintes i trobem un fil elèctric d’aquells que hi ha pels ramats de vaques… En Ferran veu al pastor i es dirigeix cap a ell, el pastor li diu que el fil s’ha de treure i també s’ha de marcar aquell tram, en tot això ens hem trobat  l’equip que farà el vídeo de la cursa. Són dos nois joves i semblen una mica eixelebrats, ens van gravant i seguint, i fins i tot ens fan una entrevista als cinc en castellà, ja que ningú en sap, d’italià. Quan els diem que som de Catalunya, els canvia la cara i els hi agrada, el perquè  suposo que serà perquè  pel que veiem més tard quan ens passen amb el cotxe pel costat al pàrquing van escoltant la cançó de “Xipiron” a tot drap, i suposo que saben que són catalans.

 El Dani puja el més amunt possible amb el cotxe, i nosaltres només hem de baixar una mica perquè ens reculli i tornem a fer l’estreta, llarga i revirada carretera que hi ha fins al poble de Susa.

 Ens prenem la tarda de relax, ens dutxem,  dinem i després anem a fer migdiada. A la tarda anem cap a l’oficina de turisme a recollir el dorsal, no es veu massa ambient però també s’entén, ja que la majoria de corredors són italians i molts vindran el mateix dia de la cursa. Fem un tomb per Susa i per allí anem veient ja alguns corredors. Ens trobem l’Agustí, el Jordi i el Carlos. Fem petar una estona la xerrada i aprofitem per fer una foto de l’expedició catalano-andorrana.

  Divendres ja anem a sopar més d’hora. Anem al restaurant on ja hem anat el mateix dia a dinar i el dia abans a sopar, els preus estan bé i el menjar també. Allí trobem un dels favorits sopant: en Marco Moletto, i quan marxem ens saludem com si ens coneguéssim de fa temps ( el paio em recorda a Valentino Rossi).

 Ens posem al llit aviat, però em costa adormir-me pels nervis de la cursa, que en aquest cas estan més accentuats per la por de quedar eliminat en algun dels dos talls.

 El dia de la cursa esmorzem a les set al hotel, la cursa masculina comença a les 9.30 h i tindrem temps de pair-ho sobradament.

 Ens dirigim cap al mig del poble. Allí, amb una plaça bastant cèntrica comença la cursa. Hi ha un gran arc inflable de la marca Red Bull, que és l’organitzador principal de la prova i molta gent ja està escalfant. No conec a ningú, només als catalans que hem vingut. Vaig mirant els participants i algunes cames fan realment por, al contrari que les meves.

 A les nou surten les noies, però ens agafa a nosaltres escalfant i no les veiem. A les 9.25 h ja estem tots col·locats a la línia de sortida, jo em poso davant, no a primera fila però si molt endavant, perquè sinó després em costa remuntar. Un dels organitzadors fa un petit discurs i ens desitja sort a tots.

 Tret de sortida i comencem un petit tour pel poble darrera una moto de la policia local que deixa anar uns aires no massa agradables. Anem un bon grup enganxats a la moto durant uns dos agònics quilòmetres , allí la moto s’aparta i ja ens dóna la sortida definitiva.

 Al principi hi ha alguna espenta i algun cop de pal per com, d’estret, és el camí. Em comença a avançar gent, però penso que és normal ja que no he sortit al lloc on em tocava (hauria d’estar més endarrere).

 Els primers mil metres ho passo realment malament, ja que a part que no paren de passar-me corredors, fa molta calor i començo a suar de valent. Sort que porto el Camelbak amb un bidó d’aigua i em vaig hidratant.

 Arribat al primer tall, el Dani em fa d’avituallament i, a més de canviar-me el bidó que porto per un altre ple, em comenta que vaig el setanta-cinc i que per anar més tranquil per passar el segon tall hauria de passar-me davant algun corredor més.  Estic cansat de veritat i fins i tot algun moment penso que si m’eliminen em fan un favor.

  Amb tot això, quan més amunt estem, la temperatura comença a ser més agradable i ja no tinc aquella calor del principi. Em prenc un gel i no se si és això, però m’animo i em començo a trobar millor. Mica en mica vaig avançant metres tot i que, quan aixeco el cap, sembla que no avanci i que la pujada fins al refugi de Cà d’asti, on ja portarem 2300 metres de desnivell, no arribi mai. Vaig passant corredors però amb comptagotes. Arribo al refugi on em fan deixar els pals, em bec un got de Red Bull i segueixo. El terreny aquí ja és molt escarpat i el fred i la boira comencen a fer acte de presència. Alguns corredors paren a ficar-se el paravent, moment que aprofito per avançar-los. Jo estic bé, i tot i que sí que fa una mica de fred, és suportable. Vaig progressant i faig un últim tram bastant ràpid avançant de tant en tant algú. En Ferran , tapat amb una manta tèrmica, ens anima a mi i al Jordi i ens diu que en deu minuts som al cim, això m’anima a pujar més ràpid, però no són deu minuts i, si ho són se’m fan eterns. Sense adonar-me’n, per culpa de la boira arribo al cim i veig al Raúl que acaba d’arribar. Ens fonem en una forta abraçada i acte seguit em giro i també n’hi faig una al Jordi que també acaba d’arribar.

 El temps que hem fet és el de menys, però 2 hores i 44 minuts, entre els cinquanta primers, està força bé per ser el primer cop que faig una cosa així.

 Un dels organitzadors ens diu que baixem una miqueta, que hi ha un petit refugi on podem entrar per tapar-nos i prendre alguna cosa calenta.

 Després de tapar-nos i entrar una mica en calor, anem baixant en Raúl, el Jordi i jo, sense encantar-nos massa ja que fa bastant de fred. Arribem al refugi de Cà d’asti i allí ens espera el Ferran i el Dani que ha pujat fins allí. Li preguntem al Ferran com ha quedat i ens diu que ha fet el segon, li faig una abraçada i el felicito, li faig també una abraçada a en Dani, ja que els ànims i l’assistència que ens ha fet també han estat claus per arribar al cim. Anem baixant cap al cotxe mentre comentem la cursa i allí és quan em diuen que l’Agustí ha punxat, i tot i arribar al cim no ha arribat on realment li pertoca, em sap greu i penso que a baix ja el veuré per comentar-ho (al final no el vaig veure).

 Arribem al cotxe, ens canviem una mica de roba, ja que està tota xopa i tornem cap al poble. Allí ens anem a dutxar i, com que en Ferran ha quedat segon, ens dirigim cap a l’entrega de trofeus. Després d’una llarga estona arriba el moment de l’entrega. Primer pugen les noies. Pugen al més alt del podi en tercer lloc la veterana Corinne Favre, al segon per Stevie Kremer i en el lloc més alt la catalana Laura Orgué. Tothom aplaudeix, però llavors sona l’himne espanyol cosa que a mi no em fa massa gràcia, però “bueno” és el que hi ha. Després toca el torn als homes i quan puja el Ferran m’emociono, he passat uns dies inoblidables amb ell i veure’l en el segon esgraó del podi em fa molta il·lusió. En primera posició ha quedat en Marco Molleto, l’italià al que vam saludar el dia anterior al restaurant. Sona l’himne d’Itàlia i, acte seguit , una petita sessió de fotos dels guanyadors tant masculins com femenins. Al Raúl i a mi ens fa gràcia tirar-nos una foto al podi amb el Ferran i, sense tallar-nos un pèl, ho fem.

 Ara només queda el viatge de tornada, que amb la sort de portar en Dani com a pilot passa volant, això sí, parem en una àrea de servei a dinar i celebrar. En Ferran ens està tant content que fins i tot ens convida a tots tres.

 Arribem a Andorra a les dues de la matinada i ens acomiadem del Ferran i després d’en Dani.

 En Raúl i jo tornem ja cap a Catalunya.

Vull agrair al meu petit gran equip Borges Trail pels ànims rebuts durant aquests dies, ja que anava informant tan bon punt arribàvem al hotel i em podia connectar a Internet. A eassun, ph quirogel, rendiment race, diedre, bussetus, restard…  per fer que aquest petit equip del que formo part sigui cada dia més gran.

 També al Jordi Marco, l’Agusti Roc, en Carlos Pascual, la Laura Orgué i en Ferran Vila per poder compartir alguns moments de l’aventura amb ells.

 En Dani Buyo, que s’ha portat com si fos l’amfitrió de la festa, cuidant-nos i mimant-nos des del primer moment fins al últim, gairebé com si fóssim fills seus.

 En Ferran Teixidó, que tot i que a simple vista sembla un tio serio, és un tros de pa i un “caxondu”. Ens ha tractat com si fóssim companys de sempre i això que ell juga en una altra categoria.

 Al Raúl, que gràcies a ell he anat a aquesta cursa ja que, el molt cabró (de bon rotllo), no parava d’emprenyar pel watts per animar-me a anar en aquesta cursa que jo veia una mica com a una bogeria. “Gràcies Raúl” per animar-me i aguantar-me com a company d’habitació.

 No vull acabar aquesta llarga crònica sense donar gràcies també a un bon amic, que quan li vaig comentar que potser aniria a la cursa, però no ho veia clar per la distància i pel pal de fotre aquesta quilometrada fins a Susa, em va dir que no m’ho penses i que si podia no ho deixes per l’any vinent, que mai se sap el que pot passar en un any i que si ara tenia l’oportunitat no la desaprofités. Mil gràcies Joan Vidal.

 Més informació: http://www.redbull.com/it/it/events/1331635837741/red-bull-k3