Dissabte dia 2 d'agost els corredors del Borges Trail es trobaven
a la localitat de Vandellòs per córrer la Vandekames, una de les curses
més dures de la província de Tarragona caracteritzada per un fort desnivell i
un terreny tècnic i pedregós. Aquesta cursa forma part del Circuit del Baix
Camp i a més aquest any també s’incloïa dins el Circuit de Curses de Muntanya
de la FEEC.
Dins el marc de la cursa es podia escollir entre 3 circuits
diferents, el negre de 27km i 1900m+, el vermell de 15km i 900m+ i el blau de 12km
i 877m+. Dels més de 500 corredors inscrits en J.M. Pijuan i l’Aleix Toda
farien el circuit negre, i l’Octavi Fossas i la Lourdes Cayetano participarien
en el vermell.
A les 16h tot el poble es va omplir de gent coneguda tot
recollint dorsals i ultimant els preparatius sota un cel que amenaçava pluja,
que més que fer patir els participants, els alleujava no haver de córrer sota
el sol de mitja tarda.
La cursa negre seria la primera en iniciar-se, a les 17:00,
mentre que la vermella i la blava començarien a les 17:30.
La Lourdes
ens relata:
En la
cursa de 15 km, la nostra corredora Lourdes Cayetano, va aconseguir adelantar a
l'atleta Thais Pentinat situant-se al capdavant al final de la primera forta
pujada, mantenint aquesta posició fins que va ser adelantada baixant per la
corredora Xary Rodriguez. Va aguantar en segona posició fins que al segon tram
de pujada va tornar a passar a la primera posicionada, podent mantenir aquest
primer lloc fins a l'arribada a meta amb un temps final de 1h 41', seguida per
Thais Pentinat 1h 43 i en tercera posició Xary 1h 46. Molt
contenta amb el seu resultat que no s'esperava, ja que fins ara només havia
participat en curses de 10 km i no sabia com respondria amb més distancia i
desnivell.
En
Tavi ens relata:
Aquest cop en Tavi,
coneixedor del seu baix estat de forma, no va voler arriscar i es va apuntar al
circuit vermell, que tot i ser el “curt” no es preveia un camí de roses.
Acostumats com ens
tenen els organitzadors, aquesta cursa no deixava ningú indiferent donada la
seva duresa, bellesa i perfecta organització.
A la línia de sortida,
on s’hi concentraven uns 190 corredors, estaven colze a colze amb la Lourdes,
magnífica companya de curses, on un cop donat el tret de sortida, sortirien com
dos llampecs. En Tavi, va provar-se el primer kilòmetre, i en veure’s fort i
mínimament preparat, va decidir arriscar-se i apretar l’accelerador. D’aquesta
manera, va estar els 14 kilòmetres restants, apretant el ritme progressivament,
cosa que el va permetre anar avançant corredors fins pràcticament a l’arribada.
Tot i que l’haguéssin
advertit de la dura pujada que els reservava al km 12, en Tavi no va guardar
res, i va donar-ho tot, tant en pujada com en baixada, però gràcies als tambors
i timbals, va trobar la motivació suficient com per no defallir i apurar encara
més el ritme. Això li va permetre guanyar alguna posició més al final, doncs
sabia que a la baixada tècnica no el passaria ningú.
Feia temps que en Tavi
no es sentia tan bé en una cursa, i creiem que va ser un encert provar amb el
circuit curt, doncs això ha permès que el nostre corredor torni a recuperar la
confiança en sí mateix.
Finalment entrava 6e
de la general amb un temps de 1:33:40
L'Aleix ens relata:
Entre una gran
expectació per part d’acompanyants i habitants de Vandellòs els corredors de la
cursa negre ens preparàvem a la sortida. L’ambient era espectacular, en aquesta
cursa hi assisteixen anualment fins i tot corredors de fora de Catalunya. Entre
els assistents anuals hi ha una colla de bascs, entre ells la imparable Elena,
que sempre s’emporta la victòria en fèmines del circuit negre.
El temps acompanyava,
i es que els núvols es feien els amos del cel, amenaçant pluja i fins i tot
tempesta. Jo estava nerviós, ja que en haver guanyat l’edició anterior portava
el dorsal numero 1, cosa que feia que de broma tothom hem digués que havia de
revalidar el títol, cosa que jo veia impossible de molt lluny. Sabia que hi
havia gent molt forta i jo no estava tan fi com l’any passat, així que el meu
objectiu era quedar entre els 10 primers.
Escalfem amb en Piju i
ens col·loquem a la sortida tot xerrant i donant-nos sort amb la resta de
coneguts. A les 17:00 es va donar el tret de sortida i la rierada de corredors
vam sortir a un bon ritme pels carrers de Vandellòs fins anar a trobar la
sortida a la muntanya. Aquest any el circuit havia canviat completament
respecte l’any passat i els trams que es repetien es feien en sentit contrari.
Només començar ja hi
havia participants que corrien com si d’una cursa de 10k es tractés, pobres! No
deuen saber el que els espera! I a més aquest any es començava per una forta
pujada d’uns 2km per senderó (en el que hi havia una batucada, tot fent
ressonar els timbals per tota la muntanya, quina empenta d’ànims), en la que
alguns ja es van començar a despenjar. Jo vaig optar per agafar un bon ritme
per tal de que no hem trobés cap tap però guardant forces, ja que allò encara
no era res comparat amb el que ens esperava! En aquella pujada en Piju es va posar
a tirar del cap de cursa i el vaig perdre ràpidament de vista.
En arribar al final de
la pujada, per allà a la cova foradada, la cursa transcorria per un puja i
baixa de terreny tècnic i vaig poder guanyar posicions fins a col·locar-me en 5ena
posició. Allí en Houssain, que havia petat a la primera pujada, hem va passar
amb un ritme creixent, passant als corredors als que jo perseguia a uns 20m (Javi
Heras, Ivan Camps i un altre a qui no vaig tenir el gust de conèixer) i quedant-se
amb la 2ona posició. Vaig decidir que no se’m podia escapar aquella oportunitat
i vaig pujar marxa per atrapar al grup del meu davant, a la vegada que aquest s’enganxava
a Houssain.
Mentre anàvem a tot
gas per deixar-nos entre nosaltres ens canviàrem les posicions diverses vegades
amb l’Ivan Camps mentre que en Javi trepitjava els talons de Houssain i l’altre
corredor es quedava enrere. Comença una forta pujada i començo a passar factura
per haver anat massa ràpid, tinc les cames carregades i encara queda molt per
endavant, així que al final de la pujada decideixo tornar al meu ritme i hem
despenjo del grup, que hem va agafant distància poc a poc. Allí en Marc
Balanyà, que havia vingut a ajudar a l’organització hem dona ànims, tot i que
jo estic fet miques.
Aquest tram va ser el
que vaig gaudir més, anant al meu ritme per la carena d’una muntanya pedregosa
però plena d’arbusts que marcaven el camí (aquí es notava l’excel·lent feina
feta per l’equip que havia netejat el circuit, moltes gràcies!), les vistes
permetien veure km i km de muntanyes a totes bandes i en aquell moment va
començar a ploure, quin goig, no havia corregut mai cap cursa sota la pluja i
allò m’estava encantant. De cop gairebé al final d’una pujada que m’obliga a
caminar hem trobo amb en Marc Fernàndez, un dels personatges imprescindibles
per a que el Vandekames existeixi any rere any, i anant cap a millor. En Marc
està com a organitzador de la cursa i m’anima i m’indica que el grup del meu
davant ha atrapat en Piju i que els tinc a 2’. Arribo al final de la pujada i
veig als 4 corredors en la distància. Això m’omple de forces i torno a pujar
marxa!
Aproximadament un km
més tard atrapo en Piju, li dic que s’enganxi a mi però ell hem dona ànims i
hem diu que vagi a per totes a pel cap de cursa! (En Piju acaba de tenir una
filla fa 2 setmanes, cosa que li ha impedit entrenar i dormir com cal
últimament) Així que ara vaig 4rt, segueixo amb el meu ritme i aprofito que ara
la cursa transcorre per pista per estirar les cames i anar ràpid.
En acabar la pista es
pujava als Dedalts, on junt amb l’avituallament hem trobo l’amic Biel Secall, que
hem diu que hem porten 2’ i que he de lluitar pel podi, que encara hi ha
possibilitats. Així que poso la última marxa i intento donar-ho tot baixant cap
a Castelló. En algun moment aprofito l’alçada per veure el grup capdavanter en
un camí de més avall, que hem porta força distància.
No sé si podré
atrapar-los, però com a mínim no arribaré a meta sense haver-ho donat tot!
Passo per Castelló, on hi ha un gran nombre de gent animant, amb l’Anton Bernal
que hem diu que s’ha despenjat un dels 3 corredors del cap de cursa i m’anima a
que l’atrapi. Pujo la pujada amb les forces que hem queden a les cames i al
final, on la batucada rebia els corredors de nou i quedaven menys de 2km per
meta, veig en Houssain. No m’ho creia, però allò era la meva oportunitat! Allí
ja no sé com ho vaig fer, però les meves cames que ja eren com dos troncs
rígids van accelerar fins a topar amb en Houssain i el vaig passar a tot drap.
Sabia que si no el passava amb un bon canvi de ritme hem seguiria fins a meta i
segurament ell hem guanyaria a l’sprint.
Veig al meu pare, que
m’espera a 100m de meta, ell m’anima i jo estic patint de valent per conservar
el ritme frenètic que porto des de fa un km, ja que crec que en Houssain hem
trepitja els talons.
Finalment, creuo la
línia de meta en 3era posició amb les cames buides i gairebé sense aguantar-me
de peu. Al final li havia tret un minut al Houssain!
Sense tots els que hem
vàreu donar ànims abans i durant la cursa això no hagués estat possible, moltes
gràcies a tots!
I com no, per acabar
la festa de la millor manera possible, el Vandekames ofereix una fideuà a tots
els participants, durant la qual et trobes a tots els corredors, organitzadors
i espectadors. Moltes gràcies a tots els que feu que aquesta gran cursa sigui
possible any rere any!
Entrades
