QUI SOM I QUÈ FEM...

Benvolguts companys, amics i simpatitzants, ens presentem com un equip de curses de muntanya , que va nèixer ara farà dos anys, amb tota la il.lusió i ganes de viure moltes i grans experiències fent activitat a la muntanya. Les nostres intencions són estar presents en la totalitat dels circuits de curses que es duen a terme des de la federació catalana i per tot Catalunya, a nivell nacional i internacional.



dijous, 28 d’agost del 2014

Cursa de Muntanya d’Alforja, Cursa puntuable pel “Circuit de Curses de Muntanya del Baix Camp”

Aquest passat cap de setmana s’ha celebrat Alforja la ja consolidada cursa de muntanya d’aquest poble, dins el marc de les seves boniques muntanyes repletes de corriols amb forta pendent.
Concretament s’han disputat dues curses i una caminada, a la cursa curta de 15km amb uns 800d+ ha participat l’Octavi Fossas i la Lourdes Cayetano. Sent a la cursa llarga de 25km amb 1400d+ en Marc Balañá el corredor que representava a BORGES TRAIL.

Inicialment a les 8:00 del matí, ha arrancat la CURSA LLARGA, on en Marc Balañá ens relata:
Uns 100 corredors prenem la sortida entravessant els carrers de la població on ràpidament s’estira la cursa progressivament sense quedar marcat cap grup capdavanter, en marc es va mantenint en una 10ª posició, el ritme es alt comparat amb les curses llargues que esta acostumat, i sense treball de series va notant el mal de cames que gestiona apretant a les pujades i baixant tranquil per donar una mica d’oxigen a les cames, ja que la cursa al final resulta ser de 27km i cal regular be per arribar fort fins al final.....A les primeres baixades, varies unitats el van atrapant, però a segona pujada llarga ja no el segueix ningú del darrera, forma una bona “parella de ball” amb Miquel Montes, de Obrint traça, que mano-mano van tirant fort i constant fins al final, aconseguint avançar fins a 5 posicions durant el llarg de tota la cursa, súper divertida amb molts corriols amb forta pendent, però no massa tècnics, com a en Marc li agraden per a poder córrer fort....Assolint una bonica 5ª POSICIÓ de la general.


Es a les 9:30 quan arranca la CURSA CURTA, on la corredora del BORGES Lourdes Cayetano ens relata:
Uns 50 corredors prenien la sortida, la Lourdes només sortir ja va poder-se posar en primera posició pel que fa les fèmines, tot i que no tenir bones sensacions de cames, va poder mantenir un ritme constant, arribant en 1ª POSICIÓ de fèmines i 10ª de la general, traient fins a 12’ a la segona corredora.

En Octavi Fossas, ens explica:
Va arribar força descansat de les vacances i es disposava a donar-ho tot, sortint a tope desde un bon principi de cursa.
Coneixedor de la rapidesa del circuit, va sortir amb els primers corredors, en Javi Sanchez i en Cesar Cardozo fins al km5 que van anar els tres junts liderant la cursa. En Octavi a mitja pujada de l’Ermita de Puigerver es va deixar caure una mica per regular les forces i en Cesar es va anar escapant. Finalment amb una molt bona baixada, en Octavi va aconseguir entrar a meta en 4ª posició.


La festa es va acabar amb entrega de trofeus, fuet i bocata per tothom, refresc i servei de piscina.

Va ser una cursa on tot el poble es va bolcar, ja que fins hi tot hi va haver una petita cursa per a nens.

dimecres, 20 d’agost del 2014

Pijuan revalida el seu liderat en la Copa Catalana amb una gran segona posició en el Solanarunning la Cerdanya, Toda aconsegueix arribar cinquè

Aquest passat diumenge, 17 d’agost, es va celebrar a la població de Bolvir, a la Cerdanya, la 2a edició de la Solana Running, organitzada per la GREC, i dins del calendari de la Copa Catalana de Curses per Muntanya.
La cursa constava de 33 km i una mica més de 1500 de desnivell positiu, la sortida i la arribada eren a Bolvir a 1126 msnm, i es pujava fins al refugi de Malniu a 2120, tot passant per Guils, Ger, Meranges i Isòvol, era una cursa amb bastants trams de pista la qual cosa va fer que fos una cursa molt ràpida. A les 9:00 es donava la sortida, a la cursa llarga eren uns 70 participants, de tot Catalunya, entre ells dos atletes del Borges Trail, l’Aleix Toda i en Josep Mª Pijuan, que es presentava sent el líder de la Copa, acompanyats per gent de molt nivell com en Pere Aurell, Xavi Espiña, Oscar Carrasco, Houssain, Xavier Vidal,...  els nostres corredors ens expliquen la seva cursa a continuació:

Josep Mª:
Aviat a la sortida es va formar un grupet de 5-6 corredors que s’anaven alternant les posicions, no va ser fins després del Guils al km 5, quan el camí empinava una mica més, una de poques pujades de caminar on en Pere Aurell fent gala de seva potencia guanyava uns metres i resta de grup s’anava estirant, en Pijuan passava pel km 12, ja a 2000 msnm, en 5a posició, sempre molt a prop de la gent del davant, aprofita un tram de pista d’uns 3 km  per guanyar posicions i posar-se en 3e lloc; en una baixada tècnica, al capdavant l’Aurell fa estralls i en poc més de 2,5 km obre un forat de més d’un minut respecte al 2n, Xavi Espiña, i en Pijuan passa a poc més de 2’, es al km 28 quan en Pijuan atrapa i avançar al segon, i afronta ja els últims quilometres amb força per mantenir la posició i el liderat de la Copa una prova més.

Aleix:
Feia molt de temps que esperava aquesta prova amb desig, ja que seria la primera que realitzés de la Copa Catalana i també la primera que transcorregués als Pirineus. El dia de la sortida, tot i tenir molt bones sensacions, era conscient del nivell dels participants i per això el meu objectiu, des del meu punt de vista molt complicat d’assolir, era entrar en el top ten.
Hem col·loco a la segona fila en la sortida, ja que per la distància que s’ha de recórrer sé que un dels errors que més cometo és fliparme al principi, i si surts al davant és impossible no fer-ho. Tret de sortida i sortim pels carrers del Bolvir a un ritme còmode. Des del principi que hem col·loco amb en Jonathan del Trail La Sénia, el qual m’estira a les pujades i jo faig el possible per no desenganxar-me d’ell, en aquell moment anava en 8ena posició. Fins al km 8 veiem al grup capdavanter, que en encarar una pista amb bosc a banda i banda, ple de vaques, es va allunyant i el perdem de vista.
Aquesta cursa és completament diferent a les que estic acostumat a participar en les curses del Baix Camp i les Terres de l’Ebre, aquí en comptes d’haver d’anar en compte amb les pedres que et torcen el turmell, has de vigilar tota l’estona de no sucar massa el peu en el fang. Tot i que la major part del recorregut passa per pista rodejada de boscos, una bona part de la cursa transcorre per camps d’herba, on el verd i la humitat et fan sentir fresc, t’envaeix aquesta olor a herba humida que a mi m’encanta, i m’impulsa a no afluixar el ritme.
Sense adonar-nos-en, ja hem pujat fins al punt més alt de la cursa (km 16), cosa que a mi m’ha portat 1h33’ sense que m’hagi passat ningú o viceversa. Per aquí les vistes són impressionants, muntanyes bastes i imponents arreu, amb la plana enmig en la que es poden divisar nombrosos poblets. A més a estones la boira envolta la muntanya just per sota d’on passa el camí i fa la sensació d’estar corrent per un cim elevat, m’encanta.
Aquí comença la millor part per mi, la baixada! Al principi comença a baixar per un bosc enmig d’un riu i senderons amb força fang, aquí he perdut de vista al Jonathan i he d’anar amb compte de acabar de cap pel terra a la vegada que controlo de no perdre les cintes que marquen el camí. Tot sortint del bosc per un riu que a la vegada feia de camí, comença una baixada més pedregosa i allí vaig aprofitar per apretar el ritme, atrapant a un corredor i sobrepassant-lo abans d’arribar al poble de Meranges. Poc després de sortir del poble, en el que hi havia força gent animant els corredors i col·laborant en l’avituallament, el recorregut de la cursa de 25 km se’ns unia i es feia més complicat saber qui era de cada cursa, però jo seguia perseguint en Jonathan, que no vaig poder passar fins al km 28, donant tot el que vaig poder per avançar-lo, tement quedar-me sense forces i que ell hem tornés l’atac.
Per sort, aquell canvi de ritme hem va fer sentir bé, i tot i que les cames ja no podien més, i encara no sé ben bé com, vaig aconseguir mantenir aquell ritme durant tota la baixada, superant a un altre corredor de la cursa llarga abans d’arribar de nou a Bolvir. Enmig del poble hem vaig equivocar de carrer perquè ja només desitjava arribar a meta i no podia més, sort d’una dona que mirava la cursa des del balcó de casa seva i hem va alertar del meu error, que hem podria haver costat molt car!
Finalment, arribada a meta en 5ena posició, en la que el Josep Mª  Pijuan, també del Borges Trail, ja s’havia recuperat després d’haver arribat en una gran segona posició, darrere de Pere Aurell, que va mostrar el seu excel·lent estat de forma.
Aquest resultat m’empeny a entrenar més dur i a superar-me, ja que veig que anem pel bon camí gràcies al meu entrenador Quim Royes, a la meva xicota, la família, la millor fisioterapeuta en esport Núria Gil i tots els amics que fan que gaudeixi com un nen petit d’aquest esport dia a dia.

Classificació general.
11-      Pere Aurell                             Ous Roig            2:41:27
22-      Josep Mª Pijuan                     Borges Trail       2:45:40
33-      Oscar Carrasco                      Matxacuca         2:46:09
44-      Xavier Espiña                         Blue Motor        2:46:46
55-      Aleix Toda                              Borges Trail       2:50:45




dissabte, 16 d’agost del 2014

Josep Maria Pijuan i Lourdes Cayetano s’imposen en la Nocturna Poblet-Prades

El passat dissabte 9 d’agost en va celebrar la IV Cursa de Muntanya Nocturna Poblet-Prades, amb un recorregut de 20km i 1150 metres de desnivell positiu, sent la sisena prova puntuable del Circuit de Curses Muntanya Trail Series Costa Daurada 2014.
            En l’arc de sortida prop més de 200 corredors es prepararien per disputar aquesta prova, entre ells, sis corredors de Borges Trail; Josep Maria Pijuan, Mikel Besora, Lourdes Cayetano, Nuri Fortuny, Salvador Martí i Tavi Fossas que afrontarien la prova amb la intenció d’ aconseguir els màxims punts possibles per la classificació final del Circuit.



            La sortida de la cursa es donava a les 21h, amb els últims raig de sol. De bon inici, tres corredors, entre ells Pijuan i Besora, marxen en solitari imposant un fort ritme que la resta de corredors no decideixen seguir. Per darrera, Fossas i Martí, amb un ritme mes conservador es situen en el segon grup de la cursa.
            Per altre banda, Cayetano i Fortuny, surten en les primeres posicions en categoria femenina, on Cayetano marxa en solitari des de l’inici de la cursa i Fortuny va a bon ritme seguint la segona classificada.
            Al final Pijuan imposa la seva qualitat i després de fer més de mitja cursa en solitari guanya amb gran superioritat la cursa amb un temps de 1h38’20sg, seguit de Besora i Kilian Garcia amb 1h41’30sg i 1h43’45sg respectivament. Martí acaba cinqué amb un temps de 1h49’28sg i Tavi 14e amb 1h57’52sg.
            En categoria femenina, Lourdes Cayetano s’imposa amb gran superioritat i marcant un nou record de la prova amb un temps de 2h06’40sg, seguida de Cristina Fargas i Ada Anglés a més de 12minuts de l’atleta del Borges Trail. Nuri Fortuny, tot i anar en segona posició fins el quilòmetre 16 de la cursa, va patir una indisposició estomacal que va fer perdre molt temps i posicions.


            Seguidament, els nostres atletes ens relaten les seves vivències:

Mikel Besora:

El passat dia 9 d'agost es va celebrar la ja mítica cursa nocturna poblet-prades puntuable pel circuit trail series costa daurada.
Una sortida ràpida amb Pijuan al capdavant, em situava darrere seu preparat per veure si podia anar darrere seu el major temps posible tot i a un ritme mig conservador ja que son 20k i 1150+
Encara i així anava passat de voltes donat que les cames no van com jo vull fa unes setmanes i decideixo baixar la marxa per anar visualitzant la cursa desde mes endarrere.
Pijuan cap al km. 6 em porta uns 30segons. A partir d'aquí començo a veure que les cames van millor i segueixo a aquesta distancia. Cap al km.11 Pijuan em porta uns 3 minuts i decideixo apretar per a veure si el puc atrapar, se que serà difícil però per superació meva penso a veure si consegueixo el temps de l'any passat això independentment de anar a pel meu company Pijuan ja que al cap i a la fi ens superem a nosaltres mateixos.
Cap a la pujada al Tossal de la Baltasana en Pijuan em porta 5min. i apreto mes encara ja que ell a apretat força... m'emociono alla al Tossal hi havien unes 30 persones mínim! :)
Baixada tècnica i encarant els últims metres cap a meta en segona posició general i primer sub-23 a 3min. d'en Piju, temps final de 1h.41min.



Nuria Fortuny:

La Nuri, coneixedora del circuit i amb l'entrenament ben fet, sortia a bon ritme i amb la capacitat de poguer regular forces. Tota la primera pujada fins els plans de Sant Joan anirien ella i la Cristina Fargas juntes en segona posició ja que la Lourdes havia marxat pel davant. La Nuri seguia regulant i trobant-se d'allò més bé cosa que la permetia anar per sota dels ritmes previstos. Als voltants de mitja cursa decidia pendres un gel per assegurar no defallir en les forces i mantenir-se en segona posició i això va canviar els seus plans. No va tardar ni uns minuts en adonar-se que alguna cosa anava malament i el seu estómac no reaccionava bé al menjar ni a la beguda, tenint que disminuir molt el ritme fins a haver de parar repetidament amb vòmits. Lluitadora fins al final i després d'estar aturada força estona a falta de tres quilòmetres decideix no abandonar i arribar a meta pel seu propi peu.
Ara ja pensa en la propera cita del calendari per seguir sumant més que mai al circuit Trailseries.

Tavi Fossas:

En Tavi que venia molt li.lusionat pels grans resultats de la setmana anterior i les bones sensacions obtingudes durant la setmana, va sortir amb moltes ganes de donar-ho tot alhora que disfrutar de la cursa nocturna, doncs era la primera vegada que feia una cursa verdaderament nocturna.
Tot just sortir per l'arc costa amunt, van fer uns 700 metres, per entrar al "sender Natura", allà on començaven les primeres rampes, el nostre corredor es va adonar que avui no estava en la mateixa forma que la setmana anterior, doncs l'eufòria l'havia portat a sobre-entrenar-se, i ara en patiria les conseqüències. Així doncs, es va haver de resignar i adaptar el ritme al que els quàdriceps cansats el permetessin.

Com que havia sortit ben bé al davant, va ser un constant de gent que el van anar passant al llarg de la pujada "matarrucs", però lluny de desanimar-se es va enganxar a un grupet que portaven el ritme perfecte per en Tavi i evidentment un bon frontal per no ensopegar.
Així doncs el sender que anava de la Mola fins als Cogullons, van ser cinc persones que s'anaven li.luminant els uns als altres, fins que un cop entraven al camí de pujada cap a la taula dels 4 batlles, allà es van despenjar dos d'aquests, i en Tavi era un d'ells. D'aquesta manera, agafava un bon ritme de creuer i tot i la pèssima llum que feia el seu frontal, va poder avançar algunes posicions un cop estava dins el bosc de les fades, tot pujant i baixant pels senders tècnics. Tot aquest recorregut, inclosa la pujada al Tossal de la Baltasana, la va fer acompanyat de'n Kilian Rius, que al final, tot i perdre's uns metres, van acabar fent un bon sprint per l'asfalt.
Un cop arribats a meta, la valoració va ser força positiva, doncs a l'haver de baixar el ritme i no poder apretar gaire, en Tavi va arribar sense cap molèstia muscular, i bastant fresc tot i haver fet 20 km. Així doncs, entrava en 14a posició amb 1h57'.




Lourdes Cayetano:
Pel que fa a la part femenina, l'atleta Lourdes Cayetano, que no li va quedar altre remei que estrenar-se en distància de 20km ja que no hi havia la posibilitat de 10 km, va arribar en primera posició amb un temps de 2h06'. Va sortir amb molta més prudència que altres vegades ja que no sabia com acabaria amb aquesta distància però tot i això es va situar en primera posició des de la sortida i mantenint-la fins al final. "Va ser una experiència molt divertida el fet de correr per la nit, encara que amb molta tensió i prudència a les baixades"



Salvador Martí:

            Després de la sortida i veient que el ritme del grup davanter era massa exigent per les seves capacitats, l’atleta del Borges va decidir fer una primera part de la cursa més aviat conservadora, intentant seguir el segon grup de cursa i esperar que tal anaven les sensacions durant la cursa. Sobre el quilòmetre 6 de cursa, un corredor del grup decideix marxar i Martí el segueix ja que les sensacions eren bones, tot i així en una de les baixades, el Martí es posa per davant i en pocs metres perd contacte amb el corredor que es queda per darrera, es des de aquest moment que Martí fa la resta de la cursa en solitari, intentant regular al màxim les forces, ja que era molt difícil atrapar cap corredor que anés davant seu i intentar mantindre distancies amb els seus perseguidors. Així doncs, Martí aconsegueix acabar en una cinquena posició que li permet a seguir tenint opcions al podi final del Circuit Trail Series.

Més informació:


dimecres, 13 d’agost del 2014

Pilar Rus del Borges Trail Campiona de Catalunya de Triatló de Muntanya V1

El passat 10 d’agost es va disputar a La Molina el Campionat Nacional de Catalunya del triatló de Muntanya, La prova que va reunir més de 200 inscrits, va consta de 750 metres nedant al llac de L’estació d’esquí, 22 quilòmetres en bicicleta muntanya  per un exigent circuit de ports i finalment, cursa a peu de 5 quilòmetres de gran desnivell.
La Pilar Rus representant del nostre equip Borges Trail, que va competir a la prova.
La sortida ja es destacaven grans triatletes, En Joan Ruvieta del Club Natació Vic i actual Campió de Espanya de triatló cross, Albert Soley de T-Bike  Sub-Campió d’Espanya tri cross i en Jordi Rial del CN Reus Ploms; en noies la triatleta Mercè Tusell del CN Reus Ploms i actual Campiona d’Espanya de Tri cross, Txell Figueres del CN Reus Ploms Campiona d’Espanya tri cross Sub23 i la gran Mery Mayalen Noriega actual triatleta olímpica.,
Davant del Llac de l’Estació d’esqui de la Molina va ser el lloc escollit per a la sortida i l’arribada de la carrera, un recorregut amb molt desnivell.



A les 11hores donaven tret de sortida i la nostra Pilar Rus preparada pel circuit exigent, per endavant el primer tram 750 metres nedant al llac, la nostra borgettis va sortir dosificant,  per motius de l’altitud on es trobava, no era fàcil nedar amb comoditat, els primers metres es troba com si li faltes oxigen, intentar agafar aire cada braçada però això li esta ofegant encara més, intenta relaxar la situació i que no arribi a ser crític, hi ha un moment que pensa en retirar-se, hi ha molta gent parada sense nedar, finalment pot sortir de la crisis i neda amb comoditat arribant a la primera boja atrapant a noies això li motivar sortint del aigua com un tiro en 8a posició, per desprès afrontar els 20 quilòmetres de bicicleta de muntanya, circuit amb desnivell ple de corriols i fortes pujades i baixades on la Pilar va aprofitar el seu gran nivell en les pujades fins arribar a una 4a posició, finalitzat el tram de corre de 5 quilòmetres mantenint la mateixa posició i entrant a meta com a Campiona de Catalunya absoluta la intractable Mercè Tusell amb un temp 1:32:25, en segon lloc la olímpica Mary Mayalen amb un temps de 1:33:02, tercer lloc la gran Txell Figueres amb un temps de 1:41:41 i la nostra borgettis entra a meta quarta absoluta amb un temp de 1:45:14 i es proclama Campiona de Catalunya Triatlo de Muntanya veterana1.





En Categoria Masculina Joan Ruvireta guanya la prova amb un temps de 1:18:03, en segon lloc Albert Soley Castell amb un temp de 1:19:05 i tercer lloc Rubén León Blazquez.





dissabte, 9 d’agost del 2014

El Borges Trail puja als podis de la cursa negre i de la vermella al Vandekames, una de les curses més dures de la província!

Dissabte dia 2 d'agost els corredors del Borges Trail es trobaven a la localitat de Vandellòs per córrer la Vandekames, una de les curses més dures de la província de Tarragona caracteritzada per un fort desnivell i un terreny tècnic i pedregós. Aquesta cursa forma part del Circuit del Baix Camp i a més aquest any també s’incloïa dins el Circuit de Curses de Muntanya de la FEEC.
Dins el marc de la cursa es podia escollir entre 3 circuits diferents, el negre de 27km i 1900m+, el vermell de 15km i 900m+ i el blau de 12km i 877m+. Dels més de 500 corredors inscrits en J.M. Pijuan i l’Aleix Toda farien el circuit negre, i l’Octavi Fossas i la Lourdes Cayetano participarien en el vermell.
A les 16h tot el poble es va omplir de gent coneguda tot recollint dorsals i ultimant els preparatius sota un cel que amenaçava pluja, que més que fer patir els participants, els alleujava no haver de córrer sota el sol de mitja tarda.
La cursa negre seria la primera en iniciar-se, a les 17:00, mentre que la vermella i la blava començarien a les 17:30.

La Lourdes ens relata:
En la cursa de 15 km, la nostra corredora Lourdes Cayetano, va aconseguir adelantar a l'atleta Thais Pentinat situant-se al capdavant al final de la primera forta pujada, mantenint aquesta posició fins que va ser adelantada baixant per la corredora Xary Rodriguez. Va aguantar en segona posició fins que al segon tram de pujada va tornar a passar a la primera posicionada, podent mantenir aquest primer lloc fins a l'arribada a meta amb un temps final de 1h 41', seguida per Thais Pentinat 1h 43 i en tercera posició  Xary  1h 46. Molt contenta amb el seu resultat que no s'esperava, ja que fins ara només havia participat en curses de 10 km i no sabia com respondria amb més distancia i desnivell.

En Tavi ens relata:
Aquest cop en Tavi, coneixedor del seu baix estat de forma, no va voler arriscar i es va apuntar al circuit vermell, que tot i ser el “curt” no es preveia un camí de roses.
Acostumats com ens tenen els organitzadors, aquesta cursa no deixava ningú indiferent donada la seva duresa, bellesa i perfecta organització.
A la línia de sortida, on s’hi concentraven uns 190 corredors, estaven colze a colze amb la Lourdes, magnífica companya de curses, on un cop donat el tret de sortida, sortirien com dos llampecs. En Tavi, va provar-se el primer kilòmetre, i en veure’s fort i mínimament preparat, va decidir arriscar-se i apretar l’accelerador. D’aquesta manera, va estar els 14 kilòmetres restants, apretant el ritme progressivament, cosa que el va permetre anar avançant corredors fins pràcticament a l’arribada.
Tot i que l’haguéssin advertit de la dura pujada que els reservava al km 12, en Tavi no va guardar res, i va donar-ho tot, tant en pujada com en baixada, però gràcies als tambors i timbals, va trobar la motivació suficient com per no defallir i apurar encara més el ritme. Això li va permetre guanyar alguna posició més al final, doncs sabia que a la baixada tècnica no el passaria ningú.
Feia temps que en Tavi no es sentia tan bé en una cursa, i creiem que va ser un encert provar amb el circuit curt, doncs això ha permès que el nostre corredor torni a recuperar la confiança en sí mateix.
Finalment entrava 6e de la general amb un temps de 1:33:40

L'Aleix ens relata:
Entre una gran expectació per part d’acompanyants i habitants de Vandellòs els corredors de la cursa negre ens preparàvem a la sortida. L’ambient era espectacular, en aquesta cursa hi assisteixen anualment fins i tot corredors de fora de Catalunya. Entre els assistents anuals hi ha una colla de bascs, entre ells la imparable Elena, que sempre s’emporta la victòria en fèmines del circuit negre.
El temps acompanyava, i es que els núvols es feien els amos del cel, amenaçant pluja i fins i tot tempesta. Jo estava nerviós, ja que en haver guanyat l’edició anterior portava el dorsal numero 1, cosa que feia que de broma tothom hem digués que havia de revalidar el títol, cosa que jo veia impossible de molt lluny. Sabia que hi havia gent molt forta i jo no estava tan fi com l’any passat, així que el meu objectiu era quedar entre els 10 primers.
Escalfem amb en Piju i ens col·loquem a la sortida tot xerrant i donant-nos sort amb la resta de coneguts. A les 17:00 es va donar el tret de sortida i la rierada de corredors vam sortir a un bon ritme pels carrers de Vandellòs fins anar a trobar la sortida a la muntanya. Aquest any el circuit havia canviat completament respecte l’any passat i els trams que es repetien es feien en sentit contrari.
Només començar ja hi havia participants que corrien com si d’una cursa de 10k es tractés, pobres! No deuen saber el que els espera! I a més aquest any es començava per una forta pujada d’uns 2km per senderó (en el que hi havia una batucada, tot fent ressonar els timbals per tota la muntanya, quina empenta d’ànims), en la que alguns ja es van començar a despenjar. Jo vaig optar per agafar un bon ritme per tal de que no hem trobés cap tap però guardant forces, ja que allò encara no era res comparat amb el que ens esperava! En aquella pujada en Piju es va posar a tirar del cap de cursa i el vaig perdre ràpidament de vista.
En arribar al final de la pujada, per allà a la cova foradada, la cursa transcorria per un puja i baixa de terreny tècnic i vaig poder guanyar posicions fins a col·locar-me en 5ena posició. Allí en Houssain, que havia petat a la primera pujada, hem va passar amb un ritme creixent, passant als corredors als que jo perseguia a uns 20m (Javi Heras, Ivan Camps i un altre a qui no vaig tenir el gust de conèixer) i quedant-se amb la 2ona posició. Vaig decidir que no se’m podia escapar aquella oportunitat i vaig pujar marxa per atrapar al grup del meu davant, a la vegada que aquest s’enganxava a Houssain.
Mentre anàvem a tot gas per deixar-nos entre nosaltres ens canviàrem les posicions diverses vegades amb l’Ivan Camps mentre que en Javi trepitjava els talons de Houssain i l’altre corredor es quedava enrere. Comença una forta pujada i començo a passar factura per haver anat massa ràpid, tinc les cames carregades i encara queda molt per endavant, així que al final de la pujada decideixo tornar al meu ritme i hem despenjo del grup, que hem va agafant distància poc a poc. Allí en Marc Balanyà, que havia vingut a ajudar a l’organització hem dona ànims, tot i que jo estic fet miques.
Aquest tram va ser el que vaig gaudir més, anant al meu ritme per la carena d’una muntanya pedregosa però plena d’arbusts que marcaven el camí (aquí es notava l’excel·lent feina feta per l’equip que havia netejat el circuit, moltes gràcies!), les vistes permetien veure km i km de muntanyes a totes bandes i en aquell moment va començar a ploure, quin goig, no havia corregut mai cap cursa sota la pluja i allò m’estava encantant. De cop gairebé al final d’una pujada que m’obliga a caminar hem trobo amb en Marc Fernàndez, un dels personatges imprescindibles per a que el Vandekames existeixi any rere any, i anant cap a millor. En Marc està com a organitzador de la cursa i m’anima i m’indica que el grup del meu davant ha atrapat en Piju i que els tinc a 2’. Arribo al final de la pujada i veig als 4 corredors en la distància. Això m’omple de forces i torno a pujar marxa!
Aproximadament un km més tard atrapo en Piju, li dic que s’enganxi a mi però ell hem dona ànims i hem diu que vagi a per totes a pel cap de cursa! (En Piju acaba de tenir una filla fa 2 setmanes, cosa que li ha impedit entrenar i dormir com cal últimament) Així que ara vaig 4rt, segueixo amb el meu ritme i aprofito que ara la cursa transcorre per pista per estirar les cames i anar ràpid.
En acabar la pista es pujava als Dedalts, on junt amb l’avituallament hem trobo l’amic Biel Secall, que hem diu que hem porten 2’ i que he de lluitar pel podi, que encara hi ha possibilitats. Així que poso la última marxa i intento donar-ho tot baixant cap a Castelló. En algun moment aprofito l’alçada per veure el grup capdavanter en un camí de més avall, que hem porta força distància.
No sé si podré atrapar-los, però com a mínim no arribaré a meta sense haver-ho donat tot! Passo per Castelló, on hi ha un gran nombre de gent animant, amb l’Anton Bernal que hem diu que s’ha despenjat un dels 3 corredors del cap de cursa i m’anima a que l’atrapi. Pujo la pujada amb les forces que hem queden a les cames i al final, on la batucada rebia els corredors de nou i quedaven menys de 2km per meta, veig en Houssain. No m’ho creia, però allò era la meva oportunitat! Allí ja no sé com ho vaig fer, però les meves cames que ja eren com dos troncs rígids van accelerar fins a topar amb en Houssain i el vaig passar a tot drap. Sabia que si no el passava amb un bon canvi de ritme hem seguiria fins a meta i segurament ell hem guanyaria a l’sprint.
Veig al meu pare, que m’espera a 100m de meta, ell m’anima i jo estic patint de valent per conservar el ritme frenètic que porto des de fa un km, ja que crec que en Houssain hem trepitja els talons.
Finalment, creuo la línia de meta en 3era posició amb les cames buides i gairebé sense aguantar-me de peu. Al final li havia tret un minut al Houssain!
Sense tots els que hem vàreu donar ànims abans i durant la cursa això no hagués estat possible, moltes gràcies a tots!
I com no, per acabar la festa de la millor manera possible, el Vandekames ofereix una fideuà a tots els participants, durant la qual et trobes a tots els corredors, organitzadors i espectadors. Moltes gràcies a tots els que feu que aquesta gran cursa sigui possible any rere any!







divendres, 8 d’agost del 2014

Carles Martí dona la cara al primer triple km vertical de la història, un repte apte només per als més atrevits!

Després d’uns dies de reflexió he decidit escriure aquesta crònica ja que crec que l’experiència s’ho val.
 Tot va començar quan fa aproximadament un mes i mig un company de curses i a la vegada amic, Raúl Estévez, em va dir:  “ Anem a la k3?” Jo no tenia ni idea del que era, per això de seguida vaig mirar per Internet què coi era això de la k3. Ufff! Deu quilòmetres i tres mil metres de desnivell positiu, mare meva, una burrada. I on? A Susa. On és això? Itàlia!!!! Bueno, a veure quants quilòmetres hi ha? Uns 900, quina pallissa de viatge. Però tot i això, si omplim un cotxe i compartim despeses, es pot fer.
Durant uns dies el Raúl m’apretava perquè hi anéssim i jo li repetia que si no hi anàvem quatre persones ens sortiria massa car, fins que va arribar un missatge de l’Agustí Roc dient-me que dos andorrans, en Dani Buyo i en Ferran Teixidó, buscaven dos corredors per compartir cotxe.
 De seguida em vaig ficar en contacte amb el Dani i l’endemà ja estava tot aclarit: marxaríem quatre en un cotxe dijous al matí i tornaríem dissabte després de la cursa, amb l’avantatge que a l’hora de conduir en Dani (que no corria ja que venia de team manager del equip Pro Trail Team Dynafit o sigui manager d’en Ferran) ens feia de xofer tant d’anada com de tornada perquè anéssim més descansats.
Des del dia que vaig saber que hi aniria fins el dijous abans de sortir, només em calia entrenar per estar apunt, tot i que tres mil positius en el nostre petit país és impossible. Anava al Pirineu, feia sèries pel meu estimat Tossal Gros carregat amb una motxilla a l’esquena amb una mica de pes, etc.
 Uns dies abans de marxar, em vaig mirar bé el reglament per si i havia alguna cosa important. Ostres, un goretex o similar, uns guants i un buff, cap problema. Però segueixo mirant i què veig? Que als mil metres eliminen els cent últims corredors, als dos mil n’eliminen a dos-cents vint més, i només arriben al cim i final del la cursa ( Rocciamelone 3536 metres), vuitanta corredors. Mare meva, on m’he fotut!
A Itàlia és on van començar les verticals i tenen unes impressionants muntanyes per entrenar , metres que jo vaig fent per Tarragona i Montblanc (Conca de Barberà) el que bonament puc de desnivell. La por d’anar allí s’apodera de mi ja que si em fotu la matada de quilòmetres i a la primera de canvi em foten fora, quina decepció . Parlant amb el Raúl em diu el mateix, però sé que ell està més fort que jo, ja que últimament no para de fer curses i força bé, que li van.
 Arriba el dia de marxar, dimecres 31 de juliol. Surto de treballar i vaig cap a casa, acabo de fer la bossa i cap a Ponts que allí m’espera el Raúl per anar a Andorra a dormir a un “piso franco”, que dic jo. Un bon amic ens deixa el pis que té a Encamp per dormir i així no haver de matinar tant.
 A les set del matí puntual, en Dani Buyo, ens passa a buscar. Només l’havia vist una vegada però el recordava perfectament i ell a mi també, carreguem les bosses i seguidament anem cap a Canillo a recollir a en Ferran. Ens espera en un pàrquing al costat de la carretera.
 El tenia vist i ben vist ja que a les verticals de per aquí sempre està davant. Es un paio baixet i esprimaixat com jo, o més. En Raúl m’havia comentat que era un bon jan però a primera vista no sembla massa simpàtic ni amigable.
Tot a punt pel viatge, pel llarg viatge. Anem xerrant sobre curses i corredors i muntanyes i cims. De tant en tant anem parant per estirar les cames i menjar alguna cosa, també anem dormint ja que hem matinat bastant i tampoc no vam anar a dormir massa d’hora. Sense adonar-me’n, a les quatre i mitja de la tarda ja estem a Susa.
Quina meravella de lloc, envoltat de muntanyes i pel que veig no està gens massificat de turistes. Anem a l’hotel, desfem bosses i cap a inspeccionar el terreny, ja que després de tantes hores de cotxe venia de gust estirar una mica les cames.
 Comencem a buscar amb el cotxe pel mig del poble la sortida,  fins que trobem una plaça amb una verge igual que la que hi ha al cim, al costat hi ha  un camí que ja de bon principi comença a enfilar amunt. Allí ens deixa en Dani i ell segueix una carretera que sembla que també vagi en la mateixa direcció que anem nosaltres. Comencem tranquil·lament però mica en mica el ritme s’accelerà, tot i no anar a fons en Ferran ens fa suar la gota al Raúl i a mi, fins i tot em trec la samarra cosa no massa habitual en mi. Quan ja portem una bona estona de pujada, veiem una noia davant nostre, va pujant tranquil·lament i fins i tot semblava que li costa. Ens anem aproximant ràpidament i en Ferran diu: “ És la Laura”, referint-se a la Laura Orgué i jo li replico: “ Vols dir?”. Efectivament és ella i una mica més endavant hi ha la seva parella, l’andorrà Ferran Vila. Ens aturem i comencem a parlar. La Laura ha vingut convidada per l’organització i han arribat abans que nosaltres, ja que han arribat amb avió i després amb un paio tipus transporter que els esperava al aeroport han anat fins a Susa. Amb ells també hi ha en Jordi Marco, l’Agustí Roc i un valencià que s’ha afegit amb ells, en Carlos Sempere. La Laura i en Ferran han pensat el mateix que nosaltres, anar a fer una inspecció del terreny, mentre que els altres tres que anaven amb ells han preferit fer un tomb més tranquil pels voltants del poble. Ens ajuntem els cinc i seguim amunt. Quan portem ja més de mil metres de desnivell positius ens trobem al Dani amb el cotxe, aquell és el primer lloc de tall, mirem amunt i a partir d’allí es veu una pujada que res té a veure amb la que hem fet, a partir d’allí comença el “mortirolo” que dic jo. Per avui ja ni ha prou, pugem al cotxe els cinc com podem (sort que tots som prims), i baixem cap al poble comentant la cursa, amb la por i la incertesa que ens envaeix a tots, fins i tot la Laura no ho té clar.
 Els deixem al seu hotel i seguidament anem al nostre petit i tranquil hotel. Ens dutxem i cap a fer el turista i sopar per Susa. El turista no el fem massa, diria que gens, ja que el dia ha estat dur. Busquem un lloc per sopar i després de menjar un bon plat de pasta, tornem cap a l’hotel a dormir.
L’endemà ens llevem més tard i després d’esmorzar a l’hotel ens dirigim a buscar en Jordi Marco i en Carlos Pascual al seu hotel, l’Agustí també havia de venir però h hagut d’anar amb l’organització per sessió de fotos i etc.
 En Dani ens puja fins a Trucco, que és el lloc on ens va recollir ahir. A partir d’allí busquem el camí i per sorpresa de tots tenim un tram pla, que tot i no ser molt, com que anem trotant sembla llarg i tot. Després de fer aproximadament uns cinc-cents metres de pla la cosa ja canvia, el camí es comença a fer costerut i ja comença a picar. Anem fent tranquil·lament seguint unes cintes blaves, però no n’hi ha gaires i hem d’anar buscant una mica. De sobte deixen d’haver cintes i trobem un fil elèctric d’aquells que hi ha pels ramats de vaques… En Ferran veu al pastor i es dirigeix cap a ell, el pastor li diu que el fil s’ha de treure i també s’ha de marcar aquell tram, en tot això ens hem trobat  l’equip que farà el vídeo de la cursa. Són dos nois joves i semblen una mica eixelebrats, ens van gravant i seguint, i fins i tot ens fan una entrevista als cinc en castellà, ja que ningú en sap, d’italià. Quan els diem que som de Catalunya, els canvia la cara i els hi agrada, el perquè  suposo que serà perquè  pel que veiem més tard quan ens passen amb el cotxe pel costat al pàrquing van escoltant la cançó de “Xipiron” a tot drap, i suposo que saben que són catalans.
 El Dani puja el més amunt possible amb el cotxe, i nosaltres només hem de baixar una mica perquè ens reculli i tornem a fer l’estreta, llarga i revirada carretera que hi ha fins al poble de Susa.
 Ens prenem la tarda de relax, ens dutxem,  dinem i després anem a fer migdiada. A la tarda anem cap a l’oficina de turisme a recollir el dorsal, no es veu massa ambient però també s’entén, ja que la majoria de corredors són italians i molts vindran el mateix dia de la cursa. Fem un tomb per Susa i per allí anem veient ja alguns corredors. Ens trobem l’Agustí, el Jordi i el Carlos. Fem petar una estona la xerrada i aprofitem per fer una foto de l’expedició catalano-andorrana.
  Divendres ja anem a sopar més d’hora. Anem al restaurant on ja hem anat el mateix dia a dinar i el dia abans a sopar, els preus estan bé i el menjar també. Allí trobem un dels favorits sopant: en Marco Moletto, i quan marxem ens saludem com si ens coneguéssim de fa temps ( el paio em recorda a Valentino Rossi).
 Ens posem al llit aviat, però em costa adormir-me pels nervis de la cursa, que en aquest cas estan més accentuats per la por de quedar eliminat en algun dels dos talls.
 El dia de la cursa esmorzem a les set al hotel, la cursa masculina comença a les 9.30 h i tindrem temps de pair-ho sobradament.
 Ens dirigim cap al mig del poble. Allí, amb una plaça bastant cèntrica comença la cursa. Hi ha un gran arc inflable de la marca Red Bull, que és l’organitzador principal de la prova i molta gent ja està escalfant. No conec a ningú, només als catalans que hem vingut. Vaig mirant els participants i algunes cames fan realment por, al contrari que les meves.
 A les nou surten les noies, però ens agafa a nosaltres escalfant i no les veiem. A les 9.25 h ja estem tots col·locats a la línia de sortida, jo em poso davant, no a primera fila però si molt endavant, perquè sinó després em costa remuntar. Un dels organitzadors fa un petit discurs i ens desitja sort a tots.


 Tret de sortida i comencem un petit tour pel poble darrera una moto de la policia local que deixa anar uns aires no massa agradables. Anem un bon grup enganxats a la moto durant uns dos agònics quilòmetres , allí la moto s’aparta i ja ens dóna la sortida definitiva.
 Al principi hi ha alguna espenta i algun cop de pal per com, d’estret, és el camí. Em comença a avançar gent, però penso que és normal ja que no he sortit al lloc on em tocava (hauria d’estar més endarrere).
 Els primers mil metres ho passo realment malament, ja que a part que no paren de passar-me corredors, fa molta calor i començo a suar de valent. Sort que porto el Camelbak amb un bidó d’aigua i em vaig hidratant.
 Arribat al primer tall, el Dani em fa d’avituallament i, a més de canviar-me el bidó que porto per un altre ple, em comenta que vaig el setanta-cinc i que per anar més tranquil per passar el segon tall hauria de passar-me davant algun corredor més.  Estic cansat de veritat i fins i tot algun moment penso que si m’eliminen em fan un favor.
  Amb tot això, quan més amunt estem, la temperatura comença a ser més agradable i ja no tinc aquella calor del principi. Em prenc un gel i no se si és això, però m’animo i em començo a trobar millor. Mica en mica vaig avançant metres tot i que, quan aixeco el cap, sembla que no avanci i que la pujada fins al refugi de Cà d’asti, on ja portarem 2300 metres de desnivell, no arribi mai. Vaig passant corredors però amb comptagotes. Arribo al refugi on em fan deixar els pals, em bec un got de Red Bull i segueixo. El terreny aquí ja és molt escarpat i el fred i la boira comencen a fer acte de presència. Alguns corredors paren a ficar-se el paravent, moment que aprofito per avançar-los. Jo estic bé, i tot i que sí que fa una mica de fred, és suportable. Vaig progressant i faig un últim tram bastant ràpid avançant de tant en tant algú. En Ferran , tapat amb una manta tèrmica, ens anima a mi i al Jordi i ens diu que en deu minuts som al cim, això m’anima a pujar més ràpid, però no són deu minuts i, si ho són se’m fan eterns. Sense adonar-me’n, per culpa de la boira arribo al cim i veig al Raúl que acaba d’arribar. Ens fonem en una forta abraçada i acte seguit em giro i també n’hi faig una al Jordi que també acaba d’arribar.
 El temps que hem fet és el de menys, però 2 hores i 44 minuts, entre els cinquanta primers, està força bé per ser el primer cop que faig una cosa així.
 Un dels organitzadors ens diu que baixem una miqueta, que hi ha un petit refugi on podem entrar per tapar-nos i prendre alguna cosa calenta.
 Després de tapar-nos i entrar una mica en calor, anem baixant en Raúl, el Jordi i jo, sense encantar-nos massa ja que fa bastant de fred. Arribem al refugi de Cà d’asti i allí ens espera el Ferran i el Dani que ha pujat fins allí. Li preguntem al Ferran com ha quedat i ens diu que ha fet el segon, li faig una abraçada i el felicito, li faig també una abraçada a en Dani, ja que els ànims i l’assistència que ens ha fet també han estat claus per arribar al cim. Anem baixant cap al cotxe mentre comentem la cursa i allí és quan em diuen que l’Agustí ha punxat, i tot i arribar al cim no ha arribat on realment li pertoca, em sap greu i penso que a baix ja el veuré per comentar-ho (al final no el vaig veure).
 Arribem al cotxe, ens canviem una mica de roba, ja que està tota xopa i tornem cap al poble. Allí ens anem a dutxar i, com que en Ferran ha quedat segon, ens dirigim cap a l’entrega de trofeus. Després d’una llarga estona arriba el moment de l’entrega. Primer pugen les noies. Pugen al més alt del podi en tercer lloc la veterana Corinne Favre, al segon per Stevie Kremer i en el lloc més alt la catalana Laura Orgué. Tothom aplaudeix, però llavors sona l’himne espanyol cosa que a mi no em fa massa gràcia, però “bueno” és el que hi ha. Després toca el torn als homes i quan puja el Ferran m’emociono, he passat uns dies inoblidables amb ell i veure’l en el segon esgraó del podi em fa molta il·lusió. En primera posició ha quedat en Marco Molleto, l’italià al que vam saludar el dia anterior al restaurant. Sona l’himne d’Itàlia i, acte seguit , una petita sessió de fotos dels guanyadors tant masculins com femenins. Al Raúl i a mi ens fa gràcia tirar-nos una foto al podi amb el Ferran i, sense tallar-nos un pèl, ho fem.
 Ara només queda el viatge de tornada, que amb la sort de portar en Dani com a pilot passa volant, això sí, parem en una àrea de servei a dinar i celebrar. En Ferran ens està tant content que fins i tot ens convida a tots tres.
 Arribem a Andorra a les dues de la matinada i ens acomiadem del Ferran i després d’en Dani.
 En Raúl i jo tornem ja cap a Catalunya.
Vull agrair al meu petit gran equip Borges Trail pels ànims rebuts durant aquests dies, ja que anava informant tan bon punt arribàvem al hotel i em podia connectar a Internet. A eassun, ph quirogel, rendiment race, diedre, bussetus, restard…  per fer que aquest petit equip del que formo part sigui cada dia més gran.
 També al Jordi Marco, l’Agusti Roc, en Carlos Pascual, la Laura Orgué i en Ferran Vila per poder compartir alguns moments de l’aventura amb ells.
 En Dani Buyo, que s’ha portat com si fos l’amfitrió de la festa, cuidant-nos i mimant-nos des del primer moment fins al últim, gairebé com si fóssim fills seus.
 En Ferran Teixidó, que tot i que a simple vista sembla un tio serio, és un tros de pa i un “caxondu”. Ens ha tractat com si fóssim companys de sempre i això que ell juga en una altra categoria.
 Al Raúl, que gràcies a ell he anat a aquesta cursa ja que, el molt cabró (de bon rotllo), no parava d’emprenyar pel watts per animar-me a anar en aquesta cursa que jo veia una mica com a una bogeria. “Gràcies Raúl” per animar-me i aguantar-me com a company d’habitació.
 No vull acabar aquesta llarga crònica sense donar gràcies també a un bon amic, que quan li vaig comentar que potser aniria a la cursa, però no ho veia clar per la distància i pel pal de fotre aquesta quilometrada fins a Susa, em va dir que no m’ho penses i que si podia no ho deixes per l’any vinent, que mai se sap el que pot passar en un any i que si ara tenia l’oportunitat no la desaprofités. Mil gràcies Joan Vidal.

 Més informació: http://www.redbull.com/it/it/events/1331635837741/red-bull-k3














dimecres, 6 d’agost del 2014

DUATLÓ DE ELS PALLARESOS

Ja han començat els duatlons d'estiu a les nostres comarques i com no podia ser d'altre manera i un cop més Els Pallaresos ha estat el que ha donat el tret de sortida aquest passat diumenge dia 3 d'agost.
Prop d'un centenar de duatletes amb forces cares conegudes entre ells s'aplegaren a la linea de sortida. Per part del Borges Trail en Xavi Prim que després d'estar parat unes setmanes per lesió volia fer un primer test de forma.
La sortida va ser molt ràpida com és normal en aquest tipus de proves però el nostre corredor preferia pendres els primers minuts de la cursa a peu amb certa tranquilitat i anar remuntant a mesura que passesin els quilòmetres. Així va ser i passant el quilòmetre dos en vuitena posició aniria adelantant corredors per arribar a la transició tercer. Un cop dalt la btt en Xavi  conseguiria agafar i passar al segon classificat ja en el primer quilòmetre tenint pel davant només ja al Daniel Ramia com a cap de cursa. Això va durar poc però ja que l'Albert Torres que venia remuntant posicions també, aconseguia adelantar al Xavi i marxaria poc a poc fins a posarse a l'alçada del Daniel.
Després dels vint quilòmetres de btt arribarien junts al box en Daniel i l'Albert i en Xavi ho faria prop d'un minut més tard. Poca cosa va succeïr en els últims dos quilòmetres i mig de cursa a peu i en un disputat final entraria guanyador en Daniel amb cinquantavuit minuts de cursa amb uns segons d'avantatge sobre l'Albert. El Xavi omplia les places de podi entrant tercer un minut més tard.
L'Alicia Sanchez no va tenir rival en fèmines guanyant la prova amb una hora i trenta minuts mentre Mari Carmen Sanchez fou segona amb una hora i trenta-cinc minuts i la Janina Alvarez omplia el podi amb una hora i quaranta vuit minuts.

dimarts, 5 d’agost del 2014

Pilar Rus campiona i Robert Tarragó 5é als 10k de la Pobla de Massaluca

Aquest dissabte 2 d'agost es van disputar els 10k de la Pobla de Massaluca. Per part del Borges Trail hi va assistir la Pilar Rus, mentre que en aquesta ocasió al Robert Tarragó, que és de la Pobla de Massaluca, li tocava córrer amb els colors del seu poble. 

La Pilar Rus ens relata la seva vivencia:
Desprès d’uns mesos irregulars de entreno on la feina, la família ocupen principalment casi totes les hores del dia, toca matinar moltíssim 6:00 mati un dia nedar, altre corre o bicicleta...pero no fem parada, no hi ha res com sentir amor a l’esport, desprès de les bones sensacions a la Cursa de l’espluga, preparada per un altre repte i no ho tenia molt clar per corre, però allí a la Pobla de Massaluca preparada per la sisena prova del circuit running series, el Robert Tarragó company d’equip em va comentar que aquest any  hi ha nivell de noies una destacada gran atleta Mireia Guarner, una corredora de alt nivell, no seria fàcil lidera la carrera, doncs llestos i preparada, el meu propòsit era donar-ho tot a la cursa i acabar amb les millors sensacions no tenia pas intenció de guanyar i a mes amb el nivell de noies, aixi que 19:15h tret de sortida, carrera ràpida els primers quilòmetres, el meu incondicional amic en Felip Fucho que carrera tras carrera ens dispossem a millorar i estar capdavant em far motivar i surt com un tiro jo darrera, son dues voltes al poble de 5 quilòmetres, la primera volta amb un ritme infernal no se si podre aguantar molt aquest ritme, vaig primera i tinc darrera a poc segons a la Mireia Guarner i a mes d’un minut la tercera Neus espinach, no puc baixar molt el ritme, les cames les noto cansades pero pulmonar hem trobo molt be, se que puc aguantar si les cames no em fallen arrivem a km7 toca gira cap al poble allí puc veure que la segona noia la Mireia la tinc a poc d’un minut son tres quilòmetres agonitzant apretan les dents en Felipe em va animant per no baixar ritme, últim quilòmetre puc treure força per fer la pujada per entrar a meta i guanyar la prova, i molt contenta pel resultat vec que encara estic davant de tot però espero trobar-me aviat forta com el mes de març i abril, toca feina a fer. 

Per la seva banda, en Robert va fer una gran actuació, acabant en una gran 5ena posició.
   



BORGES TRAIL © 2008. Design by :Yanku Templates Sponsored by: Tutorial87 Commentcute