Després d’uns dies de
reflexió he decidit escriure aquesta crònica ja que crec que l’experiència s’ho
val.
Tot va començar quan fa aproximadament un mes
i mig un company de curses i a la vegada amic, Raúl Estévez, em va dir: “ Anem a la k3?” Jo no tenia ni idea del que
era, per això de seguida vaig mirar per Internet què coi era això de la k3.
Ufff! Deu quilòmetres i tres mil metres de desnivell positiu, mare meva, una
burrada. I on? A Susa. On és això? Itàlia!!!! Bueno, a veure quants quilòmetres hi ha? Uns 900, quina
pallissa de viatge. Però tot i això, si omplim un
cotxe i compartim despeses, es pot fer.
Durant uns dies el Raúl
m’apretava perquè hi anéssim i jo li repetia que si no hi anàvem quatre
persones ens sortiria massa car, fins que va arribar un missatge de l’Agustí
Roc dient-me que dos andorrans, en Dani Buyo
i en Ferran Teixidó, buscaven dos corredors per compartir cotxe.
De seguida em vaig ficar en contacte amb el
Dani i l’endemà ja estava tot aclarit: marxaríem quatre en un cotxe dijous al
matí i tornaríem dissabte després de la cursa, amb l’avantatge que a l’hora de
conduir en Dani (que no corria ja que venia de team manager del equip Pro Trail
Team Dynafit o sigui manager d’en Ferran) ens feia de xofer tant d’anada com de
tornada perquè anéssim més descansats.
Des del dia que vaig
saber que hi aniria fins el dijous abans de sortir, només em calia entrenar per
estar apunt, tot i que tres mil positius en el nostre petit país és impossible.
Anava al Pirineu, feia sèries pel meu estimat Tossal Gros carregat amb una
motxilla a l’esquena amb una mica de pes, etc.
Uns dies abans de marxar, em vaig mirar bé el
reglament per si i havia alguna cosa important. Ostres, un goretex o similar, uns guants i un buff, cap problema. Però segueixo
mirant i què veig? Que als mil metres eliminen els cent últims corredors, als
dos mil n’eliminen a dos-cents vint més, i només arriben al cim i final del la
cursa ( Rocciamelone 3536 metres), vuitanta corredors. Mare meva, on m’he fotut!
A Itàlia és on van
començar les verticals i tenen unes impressionants muntanyes per entrenar ,
metres que jo vaig fent per Tarragona i Montblanc (Conca de Barberà) el que
bonament puc de desnivell. La por d’anar allí s’apodera de mi ja que si em fotu
la matada de quilòmetres i a la primera de canvi em foten fora, quina decepció
. Parlant amb el Raúl em diu el mateix, però sé que
ell està més fort que jo, ja que últimament no para de fer curses i força bé,
que li van.
Arriba el dia de marxar, dimecres 31 de
juliol. Surto de treballar i vaig cap a casa, acabo de fer la bossa i cap a
Ponts que allí m’espera el Raúl per anar a Andorra a dormir a un “piso franco”,
que dic jo. Un bon amic ens deixa el pis que té a Encamp per dormir i així no
haver de matinar tant.
A les set del matí puntual, en Dani Buyo, ens
passa a buscar. Només l’havia vist una vegada però el recordava perfectament i
ell a mi també, carreguem les bosses i seguidament anem cap a Canillo a
recollir a en Ferran. Ens espera en un pàrquing al costat de la carretera.
El tenia vist i ben vist ja que a les
verticals de per aquí sempre està davant. Es un paio baixet i esprimaixat com
jo, o més. En Raúl m’havia comentat
que era un bon jan però a primera vista no sembla massa simpàtic ni amigable.
Tot a punt pel viatge, pel llarg viatge. Anem xerrant sobre curses i
corredors i muntanyes i cims. De tant en tant anem parant per estirar les cames
i menjar alguna cosa, també anem dormint ja que hem matinat bastant i tampoc no
vam anar a dormir massa d’hora. Sense adonar-me’n, a les quatre i mitja de la
tarda ja estem a Susa.
Quina meravella de lloc,
envoltat de muntanyes i pel que veig no està gens massificat de turistes. Anem
a l’hotel, desfem bosses i cap a inspeccionar el terreny, ja que després de tantes hores de cotxe venia de
gust estirar una mica les cames.
Comencem a buscar amb el cotxe pel mig del
poble la sortida, fins que trobem una
plaça amb una verge igual que la que hi ha al cim, al costat hi ha un camí que ja de
bon principi comença a enfilar amunt. Allí ens deixa en Dani i ell segueix una
carretera que sembla que també vagi en la mateixa direcció que anem nosaltres.
Comencem tranquil·lament però mica en mica el ritme s’accelerà, tot i no anar a
fons en Ferran ens fa suar la gota al Raúl i a mi, fins i tot em trec la samarra
cosa no massa habitual en mi. Quan ja portem una bona estona de pujada, veiem
una noia davant nostre, va pujant tranquil·lament i fins i tot semblava que li
costa. Ens anem aproximant ràpidament i en Ferran diu: “ És la Laura”,
referint-se a la Laura Orgué i jo li replico: “ Vols dir?”. Efectivament és
ella i una mica més endavant hi ha la seva parella, l’andorrà Ferran Vila. Ens
aturem i comencem a parlar. La Laura ha vingut convidada per l’organització i
han arribat abans que nosaltres, ja que han arribat amb avió i després amb un
paio tipus transporter que els esperava al aeroport han anat fins a Susa. Amb
ells també hi ha en Jordi Marco, l’Agustí Roc i un valencià que s’ha afegit amb
ells, en Carlos Sempere. La Laura i
en Ferran han pensat el mateix que nosaltres, anar a fer una inspecció del
terreny, mentre que els altres tres que anaven amb ells han preferit fer un
tomb més tranquil pels voltants del poble. Ens ajuntem els cinc i seguim amunt.
Quan portem ja més de mil metres de desnivell positius ens trobem al Dani amb
el cotxe, aquell és el primer lloc de tall, mirem amunt i a partir d’allí es
veu una pujada que res té a veure amb la que hem fet, a partir d’allí comença
el “mortirolo” que dic jo. Per avui ja ni ha prou, pugem al cotxe els cinc com
podem (sort que tots som prims), i baixem cap al poble comentant la cursa, amb
la por i la incertesa que ens envaeix a tots, fins i tot la Laura no ho té
clar.
Els deixem al seu hotel i seguidament anem al
nostre petit i tranquil hotel. Ens dutxem i cap a fer el turista i sopar per
Susa. El turista no el fem massa, diria que gens, ja que el dia ha estat dur. Busquem un lloc per sopar i després de menjar
un bon plat de pasta, tornem cap a l’hotel a dormir.
L’endemà ens llevem més
tard i després d’esmorzar a l’hotel ens dirigim a buscar en Jordi Marco i en
Carlos Pascual al seu hotel, l’Agustí també havia de venir però h hagut d’anar
amb l’organització per sessió de fotos i etc.
En Dani ens puja fins a Trucco, que és el lloc
on ens va recollir ahir. A partir d’allí busquem el camí i per sorpresa de tots
tenim un tram pla, que tot i no ser molt, com que anem
trotant sembla llarg i tot. Després de fer aproximadament uns cinc-cents metres
de pla la cosa ja canvia, el camí es comença a fer costerut i ja comença a
picar. Anem fent tranquil·lament seguint unes cintes blaves, però no n’hi ha
gaires i hem d’anar buscant una mica. De sobte deixen d’haver cintes i trobem
un fil elèctric d’aquells que hi ha pels ramats de vaques… En Ferran veu al
pastor i es dirigeix cap a ell, el pastor li diu que el fil s’ha de treure i
també s’ha de marcar aquell tram, en tot això ens hem trobat l’equip que farà el vídeo de la cursa. Són
dos nois joves i semblen una mica eixelebrats, ens van gravant i seguint, i fins i tot ens fan una entrevista als cinc en
castellà, ja que ningú en sap, d’italià. Quan els diem que som de Catalunya,
els canvia la cara i els hi agrada, el perquè
suposo que serà perquè pel que
veiem més tard quan ens passen amb el cotxe pel costat al pàrquing van escoltant
la cançó de “Xipiron” a tot drap, i suposo que saben que són catalans.
El Dani puja el més amunt possible amb el
cotxe, i nosaltres només hem de baixar una mica perquè ens reculli i tornem a
fer l’estreta, llarga i revirada carretera que hi ha fins al poble de Susa.
Ens prenem la tarda de relax, ens dutxem, dinem i després anem a fer migdiada. A la
tarda anem cap a l’oficina de turisme a recollir el dorsal, no es veu massa
ambient però també s’entén, ja que la majoria de corredors són italians i molts
vindran el mateix dia de la cursa. Fem un tomb per Susa i per allí anem veient
ja alguns corredors. Ens trobem l’Agustí, el Jordi i el Carlos. Fem petar una
estona la xerrada i aprofitem per fer una foto de l’expedició
catalano-andorrana.
Divendres ja anem a sopar més d’hora. Anem al
restaurant on ja hem anat el mateix dia a dinar i el dia abans a sopar, els
preus estan bé i el menjar també. Allí trobem un dels favorits sopant: en Marco
Moletto, i quan marxem ens saludem com
si ens coneguéssim de fa temps ( el paio em recorda a Valentino Rossi).
Ens posem al llit aviat, però em costa
adormir-me pels nervis de la cursa, que en aquest cas estan més accentuats per
la por de quedar eliminat en algun dels dos talls.
El dia de la cursa esmorzem a les set al
hotel, la cursa masculina comença a les 9.30 h i tindrem temps de pair-ho
sobradament.
Ens dirigim cap al mig del poble. Allí, amb una plaça bastant cèntrica comença la cursa.
Hi ha un gran arc inflable de la marca Red Bull, que és l’organitzador principal
de la prova i molta gent ja està escalfant. No conec a ningú, només als
catalans que hem vingut. Vaig mirant els participants i algunes cames fan
realment por, al contrari que les meves.
A les nou surten les noies, però ens agafa a
nosaltres escalfant i no les veiem. A les 9.25 h ja estem tots col·locats a la
línia de sortida, jo em poso davant, no a primera fila però si molt endavant,
perquè sinó després em costa remuntar. Un dels organitzadors fa un petit
discurs i ens desitja sort a tots.
Tret de sortida i comencem un petit tour pel poble darrera una moto de la policia local que deixa anar uns aires no massa agradables. Anem un bon grup enganxats a la moto durant uns dos agònics quilòmetres , allí la moto s’aparta i ja ens dóna la sortida definitiva.
Al principi hi ha alguna espenta i algun cop
de pal per com, d’estret, és el camí. Em comença a avançar gent, però penso que
és normal ja que no he sortit al lloc on em tocava (hauria d’estar més
endarrere).
Els primers mil metres ho passo realment
malament, ja que a part que no paren de
passar-me corredors, fa molta
calor i començo a suar de valent. Sort que porto el Camelbak amb un bidó
d’aigua i em vaig hidratant.
Arribat al primer tall, el Dani em fa d’avituallament i, a més de
canviar-me el bidó que porto per un altre ple, em comenta que vaig el
setanta-cinc i que per anar més tranquil per passar el segon tall hauria de
passar-me davant algun corredor més.
Estic cansat de veritat i fins i tot algun moment penso que si
m’eliminen em fan un favor.
Amb tot això, quan més amunt estem, la
temperatura comença a ser més agradable i ja no tinc aquella calor del
principi. Em prenc un gel i no se si és això, però m’animo i em començo a
trobar millor. Mica en mica vaig avançant metres tot i que, quan aixeco el cap, sembla que no avanci i que la
pujada fins al refugi de Cà d’asti, on ja portarem 2300 metres de desnivell, no
arribi mai. Vaig passant corredors però amb comptagotes. Arribo al refugi on em
fan deixar els pals, em bec un got de Red Bull i segueixo. El terreny aquí ja
és molt escarpat i el fred i la boira comencen a fer acte de presència. Alguns
corredors paren a ficar-se el paravent, moment que aprofito per avançar-los. Jo
estic bé, i tot i que sí que fa una mica de fred, és suportable. Vaig
progressant i faig un últim tram bastant ràpid avançant de tant en tant algú.
En Ferran , tapat amb una manta tèrmica, ens anima a mi i al Jordi i ens diu
que en deu minuts som al cim, això m’anima a pujar més ràpid, però no són deu
minuts i, si ho són se’m fan eterns. Sense adonar-me’n, per culpa de la boira arribo al
cim i veig al Raúl que acaba d’arribar. Ens fonem en una forta abraçada i acte
seguit em giro i també n’hi faig una al Jordi que també acaba d’arribar.
El temps que hem fet és el de menys, però 2 hores i 44 minuts, entre els cinquanta
primers, està força bé per ser el primer cop que faig una cosa així.
Un dels organitzadors ens diu que baixem una
miqueta, que hi ha un petit refugi on
podem entrar per tapar-nos i prendre alguna cosa calenta.
Després de tapar-nos i entrar una mica en
calor, anem baixant en Raúl, el Jordi i jo, sense
encantar-nos massa ja que fa bastant de fred. Arribem al refugi de Cà d’asti i
allí ens espera el Ferran i el Dani que ha pujat fins allí. Li preguntem al
Ferran com ha quedat i ens diu que ha fet el segon, li faig una abraçada i el felicito, li faig també
una abraçada a en Dani, ja que els ànims i l’assistència que ens ha fet també
han estat claus per arribar al cim. Anem baixant cap al cotxe mentre comentem
la cursa i allí és quan em diuen que l’Agustí ha punxat, i tot i arribar al cim no ha arribat on realment
li pertoca, em sap greu i penso que a baix ja el veuré per comentar-ho (al
final no el vaig veure).
Arribem al cotxe, ens canviem una mica de roba, ja que està tota xopa i tornem cap al poble.
Allí ens anem a dutxar i, com que en
Ferran ha quedat segon, ens dirigim
cap a l’entrega de trofeus. Després d’una llarga estona arriba el moment de
l’entrega. Primer pugen les noies. Pugen al més alt del podi en tercer lloc la
veterana Corinne Favre, al segon per Stevie Kremer i en el lloc més alt la
catalana Laura Orgué. Tothom aplaudeix, però llavors
sona l’himne espanyol cosa que a mi no em fa massa gràcia, però “bueno” és el
que hi ha. Després toca el torn als homes i quan puja el Ferran m’emociono, he
passat uns dies inoblidables amb ell i veure’l en el segon esgraó del podi em
fa molta il·lusió. En primera posició ha quedat en Marco Molleto, l’italià al
que vam saludar el dia anterior al restaurant. Sona l’himne d’Itàlia i, acte seguit , una petita sessió de fotos dels
guanyadors tant masculins com femenins. Al Raúl i a mi ens fa gràcia tirar-nos
una foto al podi amb el Ferran i, sense tallar-nos un pèl, ho fem.
Ara només queda el viatge de tornada, que amb
la sort de portar en Dani com a pilot passa volant, això sí, parem en una àrea
de servei a dinar i celebrar. En Ferran ens està tant content que fins i tot
ens convida a tots tres.
Arribem a Andorra a les dues de la matinada i
ens acomiadem del Ferran i després d’en Dani.
En Raúl i jo tornem ja cap a Catalunya.
Vull agrair al meu petit
gran equip Borges Trail pels ànims rebuts durant aquests dies, ja que anava
informant tan bon punt arribàvem al hotel i em podia connectar a Internet. A
eassun, ph quirogel, rendiment race, diedre, bussetus, restard… per fer que aquest petit equip del que formo
part sigui cada dia més gran.
També al Jordi Marco, l’Agusti Roc, en Carlos
Pascual, la Laura Orgué i en Ferran Vila per poder compartir alguns moments de
l’aventura amb ells.
En Dani Buyo, que s’ha portat com si fos
l’amfitrió de la festa, cuidant-nos i mimant-nos des del primer moment fins al
últim, gairebé com si fóssim fills seus.
En Ferran Teixidó, que tot i que a simple
vista sembla un tio serio, és un tros de pa i un “caxondu”. Ens ha tractat com
si fóssim companys de sempre i això que ell juga en una altra categoria.
Al Raúl, que gràcies a ell he anat a aquesta
cursa ja que, el molt cabró (de bon rotllo), no parava d’emprenyar pel watts
per animar-me a anar en aquesta cursa que jo veia una mica com a una bogeria.
“Gràcies Raúl” per animar-me i aguantar-me com a company d’habitació.
No vull acabar aquesta llarga crònica sense
donar gràcies també a un bon amic, que quan li vaig comentar que potser aniria
a la cursa, però no ho veia clar per la distància i pel pal de fotre aquesta
quilometrada fins a Susa, em va dir que no m’ho penses i que si podia no ho
deixes per l’any vinent, que mai se sap el que pot passar en un any i que si
ara tenia l’oportunitat no la desaprofités. Mil gràcies Joan Vidal.
Més informació: http://www.redbull.com/it/it/events/1331635837741/red-bull-k3