ZEGAMA-AIZKORRI 2015

Per fí després de tant de temps, de tants dies entrenant sota el sol tòrrid, de fer sèries durant hores, de treball molt dur....per fí, tot aquest esforç, es veuria recompensat en poder participar a la marató de les maratons. I fins que no es fa, no es pot parlar per boca d’altres, doncs l’experiència de poder córrer pels prats verds, de trescar fins a caure extenuat per l’Aizkorri, de trepitjar fang durant kilòmetres i kilòmetres, de caure dotzenes de vegades, de sentir el teu nom milers  de vegades en boca dels altres, on un nombre ingent de públic t’alçava amb la seva cridòria per damunt de les pedres i et feia volar quan les forces ja escassejaven, de plorar fins a perdre la visió sota un mar de llàgrimes, d’experimentar la duresa de la muntanya més salvatge, de disfrutar més que mai, practicant el teu hoby preferit....en fí, “d’experimentar“ més que mai, no es pot dir que hagis fet ZEGAMA.

És una d’aquelles proves que fins que no has començat, no estàs mai segur d’haver fet els deures, d’haver entrenat prou, d’haver esmorzat bé, de portar tot el que necessites, on et revises les butxaques una i mil vegades, que un cop passats, 5, 10, 20 kilòmetres, encara estàs pendent dels teus muscles i sensacions, de si aguantaran, de no apurar-los molt per intentar acabar costi el que costi.... i així, amb aquestes pors, que poc a poc s’anaven dissipant donaven pas al sentiment d’eufòria tot observant els magnífics paratges que envoltaven als corredors, on la natura esclatava en la seva màxima intensitat i verdor.

Pel que fa a la cursa en sí, en Tavi se la va prendre més com a experiència que no pas una prova competitiva, doncs el nivell que hi havia (uns quants craks mundials....poca broma, eh?), li feia descartar sortir a pimera línia com havia fet en tantes altres curses.

Una cosa important, és que en Tavi només portava dos gels Megaplus d’inhibliak , ja que s’havia estudiat el perfil i s’havia programat els llocs exactes on prendre els gels, les barretes, les sals, l’aigua, etc..., doncs comptava amb el gran assortiment que hi havia a cada avituallament, que per sort, n’hi havia moltíssims (un cada 3-4 kms, fins i tot menys!) i això li permetia emprendre les primeres rampes amb confiança.

Primer de tot, es feia un tomb pel poble, per tot seguit, iniciar una pujada molt forta de 2 km on es començava a estirar el grup. Per acabar d’adobar el que es preveia una cursa dura, ja a partir del km.2 el fang feia acte de presència fen-te patinar com si es tractés d’una pista de gel en alguns cassos, i on els peus s’enganxaven com si es portessin ventoses en d’altres.

Es pot dir que la cursa –excepte algunes baixadetes- pujava fins al km 16,5 ininterrompudament, però els paratges per els que es passava feien que els km no es notessin tant.

I què dir de l’ambient! Es pot dir que al llarg de la prova et trobaves amb milers de persones i totes elles et cridaven pel nom i t’animaven com si els anés la vida.

Hi havia punts estratègics, on la pujada era més forta i pronunciada i allí s’ajuntaven centenars de persones i cada rampa es convertia en una festa.

Llocs com per exemple, la pujada des de Otzaurte, els prats de Ultzama, la forta pujada passant per Atabarreta i Allarte fins arribar al primer cim: Aratz amb fred, vent i boira espessa.

Després d’aquí venia una baixada per prats d’alta muntanya amb una herba verda i molla que també dificultaven la baixada continuant per camins empedrats relliscosos a més no poder, endinsant-nos dins de coves naturals amb ermites a dins, i planejant fins a trobar l’altre fortíssima pujada que arrencava a Sancti Spiritu que passava per l’ Aizkorri, punt més emblemàtic i fotogènic de la cursa i la interminable pujada acabava al cim més alt del País Vasc: l’Aitxuri, no sense abans fer una perillosa i esquerpada cresta.

A partir d’aquí s’iniciava una baixada que més que baixada es podria considerar un barranc amb gespa, provocant una desena de caigudes de cul al Tavi i als seus competidors d’aquell moment. Això sobrecarregava les cames i feia perillar la continuïtat de la cursa. Després,  s’arribava als plans alpins d’Arbelar i Urbia molt agradables de córrer, per encarar una altra pujada molt forta fins al coll d’Andraitz.

Per festa, altre cop el fang: en Tavi no n’havia vist mai tant, ni tan espès, ni tan profund ni tan continuat al llarg de tants i tants kilòmetres. Segons els seus càlculs, tot aquest fangar, tot i ser baixada, el va fer perdre uns 15 minuts, doncs la marxa es feia més lenta i complicada. I des d’aquí, planejant per camins i senderons, ja només quedava restar els kilòmetres fins al final.

Pel que fa al desenvolupament de la cursa, és com si haguessin posat les parts més dures i alhora espectaculars de totes les curses que en Tavi ha fet fins al moment, doncs les pujades tècniques interminables donaven pas a unes baixades perilloses i esquerpades com cap altre, però tot junt i concentrat.

Excepte els corredors èlits, que sí competien, donava la sensació que la resta, anava senzillament a acabar-la i a gaudir del recorregut.

D’aquesta manera en Tavi, trobant-se amb corredors de diferents nacionalitats, veient-se avançat per dotzenes de catalans, bascos, espanyols, europeus diversos....avançava com podia i com li permetien les cames, però per sobre de tot això, era poder estar allà i córrer, saltar, relliscar, grimpar, derrapar i disfrutar!

Val a dir, que tot seguint els consells i entrenaments d’en Jordi Pàmies en Tavi s’assegurava una bona cursa, ja que sense ell, no creiem que hagués pogut acabar.

Això sí, els últims kms tot passant per fagedes increïbles, en Tavi ja li escassejaven les forces, però gràcies altre cop a l’alè del nombrós públic, arribava a meta corrent amb molt bon ritme que gràcies a la seva dona MªCarme, va esclatar en una gran emoció tot fonent-se en una gran abraçada.

El temps final va ser de 5h41m, i la posició la 239 de 475 participants, però el que de debò s’emporta en Tavi són les emocions viscudes. Les sensacions al cim de l’Aikorri i l’arribada, on per dues vegades, en Tavi va perdre el control i va acabar plorant com si d’un nen petit es tractés, doncs l’emoció que se sentia a la pell era inigualable. S’hi ha d’estar.

En dues paraules: IM-PRESSIONANT!

Aquí teniu un enllaç a un vídeo que s’aproxima bastant a les sensacions viscudes durant la cursa: https://vimeo.com/128298319

Donar les gràcies per descomptat a la MªCarme, la seva dona pel recolzament incondicional, al Markus, la Nuria i en Xavi per les fotos i l’ànim a peu de cursa, a l’entrenador Jordi Pàmies i als espònsors de l’equip BORGES TRAIL, com són Megaplus, Eassun, Busssetus, PH-Quirogel, Borges.