El Borges Trail puja als podis de la cursa negre i de la vermella al Vandekames, una de les curses més dures de la província!

Dissabte dia 2 d'agost els corredors del Borges Trail es trobaven a la localitat de Vandellòs per córrer la Vandekames, una de les curses més dures de la província de Tarragona caracteritzada per un fort desnivell i un terreny tècnic i pedregós. Aquesta cursa forma part del Circuit del Baix Camp i a més aquest any també s’incloïa dins el Circuit de Curses de Muntanya de la FEEC.

Dins el marc de la cursa es podia escollir entre 3 circuits diferents, el negre de 27km i 1900m+, el vermell de 15km i 900m+ i el blau de 12km i 877m+. Dels més de 500 corredors inscrits en J.M. Pijuan i l’Aleix Toda farien el circuit negre, i l’Octavi Fossas i la Lourdes Cayetano participarien en el vermell.

A les 16h tot el poble es va omplir de gent coneguda tot recollint dorsals i ultimant els preparatius sota un cel que amenaçava pluja, que més que fer patir els participants, els alleujava no haver de córrer sota el sol de mitja tarda.

La cursa negre seria la primera en iniciar-se, a les 17:00, mentre que la vermella i la blava començarien a les 17:30.

La Lourdes ens relata:

En la cursa de 15 km, la nostra corredora Lourdes Cayetano, va aconseguir adelantar a l'atleta Thais Pentinat situant-se al capdavant al final de la primera forta pujada, mantenint aquesta posició fins que va ser adelantada baixant per la corredora Xary Rodriguez. Va aguantar en segona posició fins que al segon tram de pujada va tornar a passar a la primera posicionada, podent mantenir aquest primer lloc fins a l'arribada a meta amb un temps final de 1h 41', seguida per Thais Pentinat 1h 43 i en tercera posició  Xary  1h 46. Molt contenta amb el seu resultat que no s'esperava, ja que fins ara només havia participat en curses de 10 km i no sabia com respondria amb més distancia i desnivell.

En Tavi ens relata:

Aquest cop en Tavi, coneixedor del seu baix estat de forma, no va voler arriscar i es va apuntar al circuit vermell, que tot i ser el “curt” no es preveia un camí de roses.

Acostumats com ens tenen els organitzadors, aquesta cursa no deixava ningú indiferent donada la seva duresa, bellesa i perfecta organització.

A la línia de sortida, on s’hi concentraven uns 190 corredors, estaven colze a colze amb la Lourdes, magnífica companya de curses, on un cop donat el tret de sortida, sortirien com dos llampecs. En Tavi, va provar-se el primer kilòmetre, i en veure’s fort i mínimament preparat, va decidir arriscar-se i apretar l’accelerador. D’aquesta manera, va estar els 14 kilòmetres restants, apretant el ritme progressivament, cosa que el va permetre anar avançant corredors fins pràcticament a l’arribada.

Tot i que l’haguéssin advertit de la dura pujada que els reservava al km 12, en Tavi no va guardar res, i va donar-ho tot, tant en pujada com en baixada, però gràcies als tambors i timbals, va trobar la motivació suficient com per no defallir i apurar encara més el ritme. Això li va permetre guanyar alguna posició més al final, doncs sabia que a la baixada tècnica no el passaria ningú.

Feia temps que en Tavi no es sentia tan bé en una cursa, i creiem que va ser un encert provar amb el circuit curt, doncs això ha permès que el nostre corredor torni a recuperar la confiança en sí mateix.

Finalment entrava 6e de la general amb un temps de 1:33:40

L'Aleix ens relata:

Entre una gran expectació per part d’acompanyants i habitants de Vandellòs els corredors de la cursa negre ens preparàvem a la sortida. L’ambient era espectacular, en aquesta cursa hi assisteixen anualment fins i tot corredors de fora de Catalunya. Entre els assistents anuals hi ha una colla de bascs, entre ells la imparable Elena, que sempre s’emporta la victòria en fèmines del circuit negre.

El temps acompanyava, i es que els núvols es feien els amos del cel, amenaçant pluja i fins i tot tempesta. Jo estava nerviós, ja que en haver guanyat l’edició anterior portava el dorsal numero 1, cosa que feia que de broma tothom hem digués que havia de revalidar el títol, cosa que jo veia impossible de molt lluny. Sabia que hi havia gent molt forta i jo no estava tan fi com l’any passat, així que el meu objectiu era quedar entre els 10 primers.

Escalfem amb en Piju i ens col·loquem a la sortida tot xerrant i donant-nos sort amb la resta de coneguts. A les 17:00 es va donar el tret de sortida i la rierada de corredors vam sortir a un bon ritme pels carrers de Vandellòs fins anar a trobar la sortida a la muntanya. Aquest any el circuit havia canviat completament respecte l’any passat i els trams que es repetien es feien en sentit contrari.

Només començar ja hi havia participants que corrien com si d’una cursa de 10k es tractés, pobres! No deuen saber el que els espera! I a més aquest any es començava per una forta pujada d’uns 2km per senderó (en el que hi havia una batucada, tot fent ressonar els timbals per tota la muntanya, quina empenta d’ànims), en la que alguns ja es van començar a despenjar. Jo vaig optar per agafar un bon ritme per tal de que no hem trobés cap tap però guardant forces, ja que allò encara no era res comparat amb el que ens esperava! En aquella pujada en Piju es va posar a tirar del cap de cursa i el vaig perdre ràpidament de vista.

En arribar al final de la pujada, per allà a la cova foradada, la cursa transcorria per un puja i baixa de terreny tècnic i vaig poder guanyar posicions fins a col·locar-me en 5ena posició. Allí en Houssain, que havia petat a la primera pujada, hem va passar amb un ritme creixent, passant als corredors als que jo perseguia a uns 20m (Javi Heras, Ivan Camps i un altre a qui no vaig tenir el gust de conèixer) i quedant-se amb la 2ona posició. Vaig decidir que no se’m podia escapar aquella oportunitat i vaig pujar marxa per atrapar al grup del meu davant, a la vegada que aquest s’enganxava a Houssain.

Mentre anàvem a tot gas per deixar-nos entre nosaltres ens canviàrem les posicions diverses vegades amb l’Ivan Camps mentre que en Javi trepitjava els talons de Houssain i l’altre corredor es quedava enrere. Comença una forta pujada i començo a passar factura per haver anat massa ràpid, tinc les cames carregades i encara queda molt per endavant, així que al final de la pujada decideixo tornar al meu ritme i hem despenjo del grup, que hem va agafant distància poc a poc. Allí en Marc Balanyà, que havia vingut a ajudar a l’organització hem dona ànims, tot i que jo estic fet miques.

Aquest tram va ser el que vaig gaudir més, anant al meu ritme per la carena d’una muntanya pedregosa però plena d’arbusts que marcaven el camí (aquí es notava l’excel·lent feina feta per l’equip que havia netejat el circuit, moltes gràcies!), les vistes permetien veure km i km de muntanyes a totes bandes i en aquell moment va començar a ploure, quin goig, no havia corregut mai cap cursa sota la pluja i allò m’estava encantant. De cop gairebé al final d’una pujada que m’obliga a caminar hem trobo amb en Marc Fernàndez, un dels personatges imprescindibles per a que el Vandekames existeixi any rere any, i anant cap a millor. En Marc està com a organitzador de la cursa i m’anima i m’indica que el grup del meu davant ha atrapat en Piju i que els tinc a 2’. Arribo al final de la pujada i veig als 4 corredors en la distància. Això m’omple de forces i torno a pujar marxa!

Aproximadament un km més tard atrapo en Piju, li dic que s’enganxi a mi però ell hem dona ànims i hem diu que vagi a per totes a pel cap de cursa! (En Piju acaba de tenir una filla fa 2 setmanes, cosa que li ha impedit entrenar i dormir com cal últimament) Així que ara vaig 4rt, segueixo amb el meu ritme i aprofito que ara la cursa transcorre per pista per estirar les cames i anar ràpid.

En acabar la pista es pujava als Dedalts, on junt amb l’avituallament hem trobo l’amic Biel Secall, que hem diu que hem porten 2’ i que he de lluitar pel podi, que encara hi ha possibilitats. Així que poso la última marxa i intento donar-ho tot baixant cap a Castelló. En algun moment aprofito l’alçada per veure el grup capdavanter en un camí de més avall, que hem porta força distància.

No sé si podré atrapar-los, però com a mínim no arribaré a meta sense haver-ho donat tot! Passo per Castelló, on hi ha un gran nombre de gent animant, amb l’Anton Bernal que hem diu que s’ha despenjat un dels 3 corredors del cap de cursa i m’anima a que l’atrapi. Pujo la pujada amb les forces que hem queden a les cames i al final, on la batucada rebia els corredors de nou i quedaven menys de 2km per meta, veig en Houssain. No m’ho creia, però allò era la meva oportunitat! Allí ja no sé com ho vaig fer, però les meves cames que ja eren com dos troncs rígids van accelerar fins a topar amb en Houssain i el vaig passar a tot drap. Sabia que si no el passava amb un bon canvi de ritme hem seguiria fins a meta i segurament ell hem guanyaria a l’sprint.

Veig al meu pare, que m’espera a 100m de meta, ell m’anima i jo estic patint de valent per conservar el ritme frenètic que porto des de fa un km, ja que crec que en Houssain hem trepitja els talons.

Finalment, creuo la línia de meta en 3era posició amb les cames buides i gairebé sense aguantar-me de peu. Al final li havia tret un minut al Houssain!

Sense tots els que hem vàreu donar ànims abans i durant la cursa això no hagués estat possible, moltes gràcies a tots!

I com no, per acabar la festa de la millor manera possible, el Vandekames ofereix una fideuà a tots els participants, durant la qual et trobes a tots els corredors, organitzadors i espectadors. Moltes gràcies a tots els que feu que aquesta gran cursa sigui possible any rere any!