Marta Batalla en una disputadíssima Ultra Trail Catllaràs, de 57km i 4000md+

La Ultra Trail Catllaràs és una d’aquelles curses que deixen empremta, que tenen un encant especial. Són les 6 del matí i al centre de la Poble de Lillet al Berguedà hi ha un ambientàs i un grapat de 400 bojos i boges disposats a recórrer 57 km i 4000m de desnivell positiu en un dia que amenaça calorós molt i molt calorós.  Jo surto guardant forces perquè la cursa de veritat comença al km 30 i vull arribar-hi en les millors condicions possibles.  M’adono que estic amarada de suor al cap de no res i penso que això anirà a més, com era d’esperar. Sense quasi adonar-me’n em planto al segon avituallament, al km 21. Allí hi ha el Pep esperant-me i em diu que em veu molt bé.  Des d’allí, enfilo cap a la Nou de Berguedà (km 30) on la hidratació i el menjar són bàsics. Em sorprèn veure que el Pep no hi és i jo segueixo la meva rutina preguntant-me on deu ser. Omplo un bidó amb aigua i un amb isotònic. Jo prefereixo prendre el meu però la organització ofereix Flectomin o sigui que omplo. Bec dos gots d’aigua, em prenc un gel i menjo mig entrepà de pernil i fruita. Llavors descobreixo la mànega i veig com d’altres corredors es dutxen o sigui que faig el mateix sense recordar que porto el mòbil a la motxilla.

Aquesta és la primera de les vàries dutxes d’aquesta cursa. Quan ja marxo amb el mig entrepà restant a la mà arriba el Pep i em pregunta que si he pensat amb el telèfon en veure’m xopa. Li dic que no i que al proper avituallament li dono. Animada afronto al Sobrepuny amb ganes i amb un grupet de 6 corredors amb qui ens havíem anat intercanviant posicions. És una vertical  feixuga de 900m+ en 3 km i escaig i la suor em regalima per tot arreu. A dalt, corredors asseguts gaudeixen de les vistes i reposen  abans de la baixada fins al Castell de l’Areny. En aquesta baixada m’ajudo dels pals en algun moment perquè em començo a notar les cames però no s’hi val a afluixar que ja som al km 40. Abans d’arribar al poble un voluntari ens demana permís per regar-nos des d’un punt alçat i pocs li diem que no. De fet, la majoria li agraïm, cadascú a la seva manera.  En aquest punt m’adono que molts corredors estan asseguts en cadires, estirats a terra...la calor està fent estralls. Més endavant, llegeixo que més de 100 han abandonat!!!  Jo no sec mai, em prenc el meu temps per hidratar-me i menjar però sempre penso que si  m’assec, l’esforç que suposarà  aixecar-me de nou serà massa gran.  Els propers 4 kms són els més durs perquè transcorren a ple sol i el camí puja i puja sense parar. M’acabo tot el litre de líquid que porto a sobre i arribo a l’avituallament morta de set i de calor. A més, sé que a partir d’aquest punt ja no m’espera ningú, he deixat el mòbil al km 40 per evitar mullar-lo (és prou com encara funciona) i em ve el al cap que no tinc música, que estic sola, acalorada, cansada i a sobre em queden 17km!!!

Els voluntaris m’animen, em deuen haver vist “el caretu” i em diuen que no puc defallir, que vaig tercera. Tenen raó!!! Clar que no puc defallir, total em queden dues pujadetes de no res. Segona dutxa del dia i a continuar. Torno a córrer amb el mateix grupet aquest cop n’hi ha 4 de corredors, dos s’han quedat enrere i decidim seguir junts i recolzar-nos. Fins el refugi al km 50 els segueixo com en somnis, no recordo massa bé ni com, recordo pensar que no els puc perdre, que la samarreta vermella del meu davant és l’objectiu a seguir. Merda!!! Em comença a fer mal l’isquio esquerra. No tinc contractura però si punxades i m’adono que hauré d’afluixar a la última baixada, que no podré arriscar. Al refugi m’alimento, m’hidrato, em prenc mig gel i demano per la dutxa. Serà la tercera i la  última... a veure si així encaro amb més alegria els 7km de baixada que em queden.  Aquesta baixada la recordo de fa dos anys que vaig fer la trail i recordo que tenia pedra suelta i que no era còmoda del tot però això està a tocar i continuo tercera. Mentre m’estic dutxant unes noies des d’un balcó em pregunten si sóc de Reus. Sóc de Valls els hi responc. “Doncs va Borges, ets una valenta, vas tercera i fas molt bona cara!!” Que vaig tercera ho sé i que la quarta la tenia a més d’un quart d’hora a l’avituallament del km 40 també. El que no sé és si va més fresca que jo i m’ha retallat. I el que tampoc sé és si l’isquio m’aguantarà.  Començo a baixar amb ja només un dels corredors del nostre grupet.  Li dic que tiri que em fa mal l’isquio però m’insisteix que m’enganxi a ell i tiri. Darrera seu recupero l’esperit competitiu el que m’ha portat fins aquí i el que em fa avançar malgrat tot, disfrutant del camí i donant-ho tot.  A 250 metres de la meta veig el Pep. El meu company de batalla ja s’ha fet petit i ara el que vull és veure la catifa blava. Creuo la meta després de 9 hores i 58 minuts de lluita i en tercera posició femenina i sento com m’aplaudeixen i criden el meu nom però de lluny..molt de lluny. Ara fent memòria penso que he gaudit corrent, m’he sentit part de la Serra del Catllaràs, he sentit la cremor del cansament a les cames i he cremat fins l’últim cartutxo per creuar la meta.

FI

Gràcies Pep per acompanyar-me a dues hores i mitja de casa un divendres a la nit, llevar-te amb mi a les 4:30 de la matinada i anar com un boig d’avituallament en avituallament només per donar-me una empenteta.
Gràcies Borges i companys del Borges Trail pel suport.
Gràcies COREEVO les vostres perneres que van de conya per recuperar els bessons.
Gràcies PH-Quirogel.  L’endemà vaig poder gaudir d’un dia de platja amb la família gràcies a la freda màgia del gel blau.
Gràcies Jordi Pàmies pels teus consells i paciència. Sóc la senyora dubtes d’última hora, ja ho saps.
Gràcies Klassmark per la gran organització.