Skyrace Vallibierna, prova puntuable per a la Copa d'Espanya

Per fi! Després de dos mesos sense competir, el diumenge 14 de juny ens plantàvem junt amb els amics Jacob Salvador i Pol Vilà a la al poble de Vilaller per disputar la Skyrace Vallibierna, competició de la Copa d’Espanya que constava de 34km i uns animals 2700m d+.

Durant tota la nit i el dia anterior havia estat plovent, així que el temps era dubtós, però quan ens col·locàvem al calaix de sortida s’entreveia un cel sense núvols i el sol començava a fer-se notar. Jo mirava al voltant i al·lucinava, mai havia vist tant de crack per metre quadrat!

Qui més qui menys anava enfundat en la vestimenta de la seva selecció, ja sigues la catalana, l’andalusa, l’aragonesa, etc. A banda per allí escalfant veies a ídols com Miguel Caballero o Iván Ortiz, gent d’un altre planeta.

A les 8:30 es dona el tret de sortida i la multitud surt a tot gas de la plaça de Vilaller, tot passant per sobre un pont per travessar el riu i som-hi, 2km gairebé plans fins al municipi de Ginast. Mentrestant jo dec anar en 50ena posició, a un ritme còmode que la festa tot just acaba de començar.

En arribar a Ginast començem a enfilar la pujada més dura de la cursa, 1200m de desnivell positiu en 6 km, tot un quilòmetre vertical. Hem sento bé, poso mans als genolls per impulsar-me i vaig passant uns quants corredors. Passo la primera noia, la Gemma Arenas, li dono ànims i vinga a seguir amunt per tot de senderons enmig del bosc. La calor es fa notar amb força.

En el km 5, sortim del bosc per començar els prats d’herba verda, impressionants vistes arreu ens envolten, comencem a estar força amunt. M’agradaria girar-me, asseure’m al terra i contemplar el paisatge però avui això no toca, per això ja hi havia anat la setmana anterior. Avui toca mirar endavant, on es pot veure tota una filada de corredors que es va estirant fins on m’arriba la vista. 

Les cames cremen, però ja arribem al final de la pujada, km 8 i tot i que encara és pujada, ara el desnivell no és tan agosarat. Ens trobàvem a 2300m d’alçada. Vaig començar a córrer com les meves cames, que s’havien quedat tieses com a troncs, hem permetien i a caranejar per tots aquells prats verds sense fi, aquí l’aire és fresc i les olors i l’entorn m’envaïen omplint-me de forces. Passo alguns corredors i al Manuel Rullan, que li pregunto si està bé i hem contesta que sí però afluixa i es posa a caminar.

Ràpidament ens plantem al Coll de Salines, punt amb avituallament fort on hi havia una bona colla de gent animant. Els seus ànims en aquell punt van ser de gran ajut. Tot seguit començà la baixada de 500m de desnivell negatiu, on l’herba humida i els forats amagats la convertien en una zona tècnica on s’havia de vigilar de no torçar el turmell. GASSS AVALL!!!

Arribo al fons de la vall junt amb un altre corredor de la selecció andalusa que hem passa davant i tots dos agafem bon ritme, ara per pista, fins que atrapem a un altre corredor i formem un grup. Al final de la vall es podia veure la presa de Llauset, i enmig d’herba alta agafem un senderó, travessem un riu i som-hi vall amunt!

Aquí hem vaig desenganxar del grup que anàvem, tot passant per un avituallament on hi havia els voluntaris més catxondos que he vist mai en cap cursa, tots animant a crits com si la vida mateixa els hi anés, impossible de que no t’arrenquessin un somriure abans d’encarar la segona gran pujada de la cursa. Veig una fila d’uns 6 corredors uns 300 m davant i m’obligo a no caminar per impactar amb ells, cap a mitja pujada ho aconsegueixo i per la meva sorpresa quan la cosa es comença a inclinar i he de caminar, 3 d’ells es queden enrere. Estic flipant, jo que sóc un mindundi i estic passant a tot de corredors amb samarretes de seleccions aragoneses, madrilenyes, andaluses, balears, etc. No m’ho puc creure, això s’ha d’aprofitar perquè costarà molt de repetir!

Al final de la pujada arribem als 2500m, punt més alt de la cursa. A partir d’aquí començava un cresteig tècnic amb puntes de roca afilades on en algun moment vaig acabar de cap pel terra, sense que la cosa anés més enllà d’una pelada de genolls. Portem 19km i si fins ara la cosa ha anat molt bé el cansament s’està evidenciant cada vegada amb més intensitat, i encara queden 15km!

Hem vaig dient a mi mateix: va, que si hem arribat fins aquí ja no queden pujades tan animals, només toca aguantar el ritme! Sort que el cel s’havia ennuvolat i feia fresca, la temperatura era perfecte pel meu gust! Arribem altre cop al coll de Salines per desfer el camí  pel que havíem vingut abans fins a meta.

Km 26, per fi s’han acabat les pujades, ara toca posar el mode kamikaze i avall! Mai havia pensat que una pendent carregaria més a la baixada que a la pujada, però aquella baixada de 1200 m, ara de desnivell negatiu, els quàdriceps realment cremaven com a brases, però com estava xalant! Segurament feia cara de que necessitava anar a urgències, però interiorment jo estava somrient, això és llibertat!

Passo un parell de corredors que es prenien la baixada amb més calma i en arribar a Ginast sembla que no tinc més forces, semblo el Pitot, el gegant del meu poble que sempre va tot desmanegat.

Ara ja sí que sí, només queden 2 km planers per arribar a meta, i que és allò? Dos corredors més de la selecció madrilenya! Trec forces de no sé on per posar-me davant d’ells i apreto tot el que puc. Un d’ells se’m posa a roda i no el puc deixar. Poso ja la última marxa, una que no sabia que encara hem quedava i poc a poc el vaig deixant enrere.

Finalment arribo al poble de Vilaller amb un temps de 4h 5’ 42’’, molt millor del que m’esperava, tot i que el primer, Iván Ortiz, m’ha tret 30’ 47’’, com collons es pot córrer tant? Quina carrera més bèstia, he xalat com un nen petit! Paisatge inmillorable, pujades i baixades infinites, bona gent i un ambient fantàstic.

Enhorabona al Jacob Salvador i al Pol Vilà, que també van fer bons resultats a la cursa tot i que els hi va pedregar.

Moltes gràcies als organitzadors per fer possible aquest event i espero que es segueixi fent per molts anys! I com no, agrair tot el suport i ambientasso que tenim al  Borges Trail, el recolzament constant del meu mestre i entrenador Quim Royes, al nutricionista Albert Martínez i a tots els col·laboradors de l’equip: Eassun, Ph-quirogel, Artesania Megaplus, Rendiment-race, SportGym Tarragona i Bussetus.