BRILLANT ACTUACIÓ DE BORGES TRAIL A LA TRAIL SERIES COSTA DAURADA

El passat 28 de març Borges Trail va ser present a la primera cursa del circuit Trail Series Costa Daurada d'aquest any 2015. Va tenir lloc a Prades en un matinal magnífic amb bon temps i una gran organització que es va volcar per a que els atletes gaudissin d'un gran matí d'esport.

L'equip va brillar en les curses en que van disputar: 11k, 20k i 47k.

Els diversos atletes ens expliquen les seves sensacions i les vivències a la cursa de Prades.

Pel que fa la cursa de 11k per part d'en Mikel Besora, ens explica la seva cursa en les seves pròpies paraules: la cursa que jo tenia que fer eren 11k i 950 metres de desnivell. Només començar, a les 10 del matí em poso primer i en fila india vaig obrint la cursa per un camí que agafa pendent progresivament.

En un moment, miro endarrere i veig a Eloi Borràs, company meu que ve en solitari i en poc temps estem completament sols. Decidim anar junts així ens donem corda per a superar-nos en cada una de les dues curses que disputem.

Com l'Eloi feia la cursa de 20k jo cap al k.8 marxo cap a un camí que em portará a Prades; l'Eloi continuará cap a la seva cursa.

Després de 3k. de camí una mica tècnic però a la vegada ràpid arribo a Prades en 50 minuts i primer clasificat absolut.

Pel que fa la cursa de 11k per part de la Núria Gil, en la seva primera participacio en la Trail Series Costa Daurada, va obtenir un gran resultat guanyant en fémines i acabant en 8º posició general total, en un temps de 1h.01'. Dominant comodament des de l'inici de la cursa fins a l'arribada en un circuit molt ràpid i atractiu.

Pel que fa la cursa de 20k per part de l'Eloi Borràs, per la seva banda, va sortir amb un únic objectiu, rebaixar el seu temps de l´any anterior. Amb una sortida molt ràpida, va aprofitar que tenia el seu company Mikel Besora corrent la curta per agafar-lo com a llebre pels primers quilòmetres.

Ja al quilòmetre dos, es quedaven sols marcant un ritme molt fort, i amb moltes ganes de córrer, va ser a partir del vuit on les dues curses es van separar, on l´Eloi es va imposar un ritme fort de carrera, sabent que podria aguantar fins a meta, sent coneixedor del circuit i el territori.

Les sensacions van ser immillorables, i l´Eloi va arribar a meta en 1a posició a la cursa de 20km, amb un temps de 1h 31min 14seg, rebaixant en 6min la seva anterior marca.

Pel que fa la cursa de 20k per part de Lourdes Cayetano,aquesta temporada ha decidit passar-se a una nova distància participant en la cursa de 21 km. Ens comenta que la seva idea era sortir amb calma per així poder anar de menys a més. Al km1 es va trobar la primera pujadeta on es va situar en primera posició fins que en una bifurcació al km 8 aproximadament es va equivocar i va fer un tros extra de pujada, ràpidament al adonar-se’n va tirar enrere i va haver de tornar a remuntar posicions perdudes; això va fer que es desgastés més aviat del que volia i durant els km del 12 al 15 no va tenir gaire bones sensacions. Després ja va anar a millor de forces però amb la incomoditat constant de no saber el camí i havent de parar moltes vegades perquè “algun graciós” havia tret les senyalitzacions i es perdia. Tot i això, va arribar en primera posició, molt contenta pel temps que va fer (1h59’) i amb ganes de seguir millorant.

ARA PASAREM A LA CURSA DE 47K:

CURSA HALF ULTRA TRAIL MUNTANYES COSTA DORADA, 47km i 2800d+.

Sortida de Vilaplana, arribant a Prades, passant per Mussara, Albiol, Mas Fores (Alcover), Montral, Capafonts i Tossal de la Baltasana.

En aquesta ocasió teniem a tres participants del BORGES TRAIL en ALEIX TODA, TAVI FOSSES i en MARC BALAÑÁ.

En TAVI ens relata:

Més que a competir, anava a experimentar les sensacions d’una cursa de llarga distància. El repte de fer més d’una marató de muntanya el posava molt nerviós, doncs en Tavi es coneix molt bé fins al km 30, però a partir d’aquí, era tota una novetat que calia experimentar abans d’anar a Zegama.

Així doncs, amb més incerteses que una altra cosa, va sortir disposat a donar-ho tot, però això sí, a un ritme molt més baix del que ell estava acostumat, doncs l’objectiu era acabar amb un mínim de dignitat. Però com que amb els anys en Tavi s’ha anat tornant més i més competitiu, la pujada inicial cap a la Mussara, la va fer una mica més ràpid del normal, però per sort,-i gràcies al dur entrenament no en va patir cap conseqüència més endavant. Val a dir que ja des del principi, en Tavi es va situar 15è aproximadament, i així com va avançar alguns corredors en baixada, a ell també el van avançar, especialment a la pujada final cap a l’ermita de la Avellera.

El tram més dur i complicat, mentalment parlant, va ser un cop iniciaven la llarga pujada des del Mas de Forès, fins a Capafonts, doncs exceptuant una petita baixada del final, podem dir que hi havia uns 18 km de pujada continuada. És aquí on les forces estaven mermades, els corredors estaven tremendament sols en mig del no-res, quan ja feia hores que els maratonians estaven lluitant, i quan encara quedaven algunes hores (no més de dues) per acabar, esdevenia un punt d’inflexió important, doncs era molt fàcil derrumbar-se. Gràcies als gels de cafeïna, aquests moments d’esgotament, es tornaven en moments d’eufòria, els quals t’ajudaven a encarar les fortes rampes de pujada amb més ànim. I així, entre gel i sucs reparadors, en Tavi va afrontar al última etapa de la cursa, també en constant pujada des de Capafonts fins al Tossal de la Baltassana. Sort que el camí era bó i permetia utilitzar el mínim de forces, ja que no s’havia d’aixecar massa els peus i la musculatura no es ressentia tant. I després d’una trepidant i tècnica baixada fins a Prades, en Tavi arribava super content, doncs havia aguantat muscularment tota la tirada, i a sobre havia fet un temps més que bó. Això sí, el cansament i el dolor de peus eren proporcionals a la proesa que acabava de realitzar.

Des d’aquí en Tavi vol agraïr a tota la gent que durant la cursa el va animar, doncs en moments tan durs, una sola paraula d’ànim et fa seguir i t’ajuda a superar-te a tú mateix.

En MARC ens relata:

En un mes amb 3 curses d’esqui de muntanya i un campus del UTMCD carregat a l’esquena, es disposava afrontar aquesta Marató de Muntanya-XL, amb poquíssim quilometratge de correr, però amb mes ganes que mai de iniciar la temporada de TRAIL RUN, segurament no siguent la forma mes recomanable de fer-ho físicament, però el fet de tenir-ho ja planificat aixi a principis de temporada i les ganes que tenia de posar-me les sabatilles i un dorsal “MODO COMPETI” hem va fer tirar el repte endavant.

El plantejament psicològic abans d’arrancar me l’havia deixat clar, donar-ho tot amb les armes físiques sense adaptar al run que tenía, na passant km, veure com m’anava posicionant respecte la resta de corredors amb una parrilla top-5 de nivell alt (Heras, Toda, Prieto, etc...) que posaven opció de podi pràcticament impossible si no defallien.

Així ho vaig fer, gestionant be aliment (dir que sub-6h a ritmes mitjos alts poc sòlid menges), en el meu cas l’aliment va ser tot a base de gels, compotes fruita, un grapat de cacaus i poca cosa mes.

Tot i coronar Musara (Km5) el 12e, vaig anar gestionant be l’aliment i el ritme durant tota la cursa, on a partir del (km20) i molt coneixedor del que quedava les cames hem van preguntar que on anava....jeje...notant-les pesades de forma general, sense deixar-me avançar com el cap i el cor els sol·licitaven...NATURALMENT, faltava adaptació muscular al correr hi així es manifestava....A partir aqui vaig posar “MODE ECO” sense mirar de perdre un ritme constant...Finalment, tot i així a Montral anava 4º amb el 3º a uns 3’, seguia amb mode eco, era l’únic disponible en aquell moment...A Capafonts hem diuen nomes 2’, avituallo ràpid i miro exprimir una mica la màquina fins el sender que emboca cap Abellera, sense sentir sorolls pel davant del 3º, baixo marxes i torno a opció ralentí, queda poca gasolina i una llarga pista fins al tossal que cal fer corrents, per darrera be gent i com a mínim no voldria perdre aquesta bonica 4ª posició.

FINISHER 4º, 5h37’ analitzant d’on vinc, super satisfet, seguim lluitant !!!

Donar moltes gracies al suport de ma germana Anna Balañá, i la meva dona Mar Alsina, així com a tots els espònsors col·laboradors, hi ha organització NATURETIME EVENTS, per muntar aquesta cursa tan guapa per aquestes magnífiques Muntanyes de Prades.

L’ALEIX va aconseguir la meritòria 2ª posició, objecte d’una altre crònica.

L’Aleix Toda ens explica…

Nervis, emoció, cares conegudes, dubtes d’última hora… mai he fet una distància tan llarga i hem fa pot quedar-me sense forces per arribar arrossegant-me a meta, però una cosa la tinc clara: costi el que costi s’ha d’arribar.

A la sortida ens reunim amb en Tavi i en Marc a la sortida (Vilaplana) i tan bon punt es dona l’inici de la cursa tots sortim disparats en direcció a la Mussara, la pujada amb més inclinació de la cursa, i només començar! Així que cadascú va agafant la seva posició, amb Pol Bertran escapant-se en solitari al capdavant mentre que Javi Heras i jo el perseguim en la distància.

En arribar a la Mussara no veiem ningú darrere nostre i tot anant per senderons tècnics i frondosos fem el senglar direcció a l’Albiol. A mig camí ens trobem en Pol i ens quedem amb ell, anant fent a bon ritme però sempre còmode, que ben just portem 10k i encara en queden 36!!

Petita pèrdua, que en el meu cas hem deix l’últim i perdo de vista al Javi i al Pol, apreto i no els veig, hem costa però després d’una estona arribo a l’Albiol i veig que ja estic atrapant altre cop als que serien els meus dos companys pràcticament inseparables per la resta de la cursa, ja que mentre que Heras anava al davant marcant el ritme i jo enganxat a ell, Bertran anava una mica més enrere però sempre a la mateixa distància, aprofitant qualsevol descuit en les cruïlles per passar davant, de manera que anem fent camí.

Passem pel Mas de Forés, pugem pel costat de les fonts del Glorieta cap a Mont-ral, on trobem un bon avituallament amb menjar sòlid, així que aprofito per menjar plàtan i variar una mica de tant de gel líquid.

Ràpidament ens posem de nou els 3, aquí en Pol ens havia atrapat i anàvem tots junts, direcció cap a Capafonts, per una colla de senders amb trams molt tècnics i vistes salvatges, animal!!!

Poc a poc vaig veient com en Javi, que va al davant, va perdent pistonada i tot i que hem fa una por terrible passar al davant per si hem quedo sol els més de 15 km que resten per arribar a Prades, però no puc resistir i avanço amb força, anant-me’n sol.

No va passar gaire que ja vaig notar que no hi havia cintes, merda!! M’he empassat el camí, torno enrere, trobo el sender correcte i augmento el ritme, aquí sé que estic anant massa ràpid, però és que si no els trobo ja no els atrapo més! Uns 2’ després de trobar el senderó correcte trobo a Heras, que hem diu que es retira per unes molèsties a l’isquio, quin greu que hem sap! Hem fet gairebé tota la cursa junts i gràcies a ell tot havia passat molt més fàcil!

Ara toca baixar a tot gas cap a Capafonts, on uns excursionistes hem diuen que el primer hem porta uns 5’, apreto més, ara ja a tope, i baixo fins al poble on m’espera el meu pare i l’amic Eloi Borràs, que m’anima a seguir com fins ara i hem diu que puc, però jo ho veig negre. També hem van donar molts ànims la germana i la dona del Marc Balanyà, que van seguir la totalitat de la cursa. Moltes gràcies a tots!

Així que segueixo enfilant cap a l’Ermita de l’Abellera però les meves cames han gastat tots els cartutxos i aquella pujada poc a poc hem deix sense forces per córrer, obligant-me a caminar

més del que voldria. No veig al Pol. Passo pel Tossal de la Baltassana i aquí ja és baixada fins a Prades, ara sí que hem sento millor en la baixada i puc imprimir bon ritme, hem dic a mi mateix: vinga que si has pogut arribar fins aquí, ara ja no queda res! Ja caminaràs després, collons!

I arribo a Prades, on de nou m’espera el meu Pare i arribo a meta enmig d’un ambientasso impressionant, amb la plaça a vessar de gent i un sentiment de satisfacció a dins que no hem cap dins del pit. Que bonic que és aquesta sensació d’haver lluitat per alguna meta i haver-la aconseguit.

Al final una segona posició, amb el dubte de que hagués passat si no m’hagués perdut però molt content de com havia anat tota la cursa. Això li pot passar a tothom!

Moltes gràcies a tots els que vau col·laborar amb aquesta festassa, al meu pare, l’Eloi, l’Anna i la Mar. I sobretot agrair als que han fet una gran feina perquè hagi pogut arribar fins a aquest dia en condicions: el meu entrenador Quim Royes i al nutricionista Albert Sanromà (nutriestilesport).

Volem donar les gràcies als patrocinadors de l'equip Borges Trail: Borges, Eassun, Ph-quirogel, Megaplus, Rendiment-race, Sport gym Tarragona i Bussetus.