QUI SOM I QUÈ FEM...

Benvolguts companys, amics i simpatitzants, ens presentem com un equip de curses de muntanya , que va nèixer ara farà dos anys, amb tota la il.lusió i ganes de viure moltes i grans experiències fent activitat a la muntanya. Les nostres intencions són estar presents en la totalitat dels circuits de curses que es duen a terme des de la federació catalana i per tot Catalunya, a nivell nacional i internacional.



dijous, 4 d’agost del 2016

Marta Batalla en una disputadíssima Ultra Trail Catllaràs, de 57km i 4000md+

La Ultra Trail Catllaràs és una d’aquelles curses que deixen empremta, que tenen un encant especial. Són les 6 del matí i al centre de la Poble de Lillet al Berguedà hi ha un ambientàs i un grapat de 400 bojos i boges disposats a recórrer 57 km i 4000m de desnivell positiu en un dia que amenaça calorós molt i molt calorós.  Jo surto guardant forces perquè la cursa de veritat comença al km 30 i vull arribar-hi en les millors condicions possibles.  M’adono que estic amarada de suor al cap de no res i penso que això anirà a més, com era d’esperar. Sense quasi adonar-me’n em planto al segon avituallament, al km 21. Allí hi ha el Pep esperant-me i em diu que em veu molt bé.  Des d’allí, enfilo cap a la Nou de Berguedà (km 30) on la hidratació i el menjar són bàsics. Em sorprèn veure que el Pep no hi és i jo segueixo la meva rutina preguntant-me on deu ser. Omplo un bidó amb aigua i un amb isotònic. Jo prefereixo prendre el meu però la organització ofereix Flectomin o sigui que omplo. Bec dos gots d’aigua, em prenc un gel i menjo mig entrepà de pernil i fruita. Llavors descobreixo la mànega i veig com d’altres corredors es dutxen o sigui que faig el mateix sense recordar que porto el mòbil a la motxilla.

Aquesta és la primera de les vàries dutxes d’aquesta cursa. Quan ja marxo amb el mig entrepà restant a la mà arriba el Pep i em pregunta que si he pensat amb el telèfon en veure’m xopa. Li dic que no i que al proper avituallament li dono. Animada afronto al Sobrepuny amb ganes i amb un grupet de 6 corredors amb qui ens havíem anat intercanviant posicions. És una vertical  feixuga de 900m+ en 3 km i escaig i la suor em regalima per tot arreu. A dalt, corredors asseguts gaudeixen de les vistes i reposen  abans de la baixada fins al Castell de l’Areny. En aquesta baixada m’ajudo dels pals en algun moment perquè em començo a notar les cames però no s’hi val a afluixar que ja som al km 40. Abans d’arribar al poble un voluntari ens demana permís per regar-nos des d’un punt alçat i pocs li diem que no. De fet, la majoria li agraïm, cadascú a la seva manera.  En aquest punt m’adono que molts corredors estan asseguts en cadires, estirats a terra...la calor està fent estralls. Més endavant, llegeixo que més de 100 han abandonat!!!  Jo no sec mai, em prenc el meu temps per hidratar-me i menjar però sempre penso que si  m’assec, l’esforç que suposarà  aixecar-me de nou serà massa gran.  Els propers 4 kms són els més durs perquè transcorren a ple sol i el camí puja i puja sense parar. M’acabo tot el litre de líquid que porto a sobre i arribo a l’avituallament morta de set i de calor. A més, sé que a partir d’aquest punt ja no m’espera ningú, he deixat el mòbil al km 40 per evitar mullar-lo (és prou com encara funciona) i em ve el al cap que no tinc música, que estic sola, acalorada, cansada i a sobre em queden 17km!!!

Els voluntaris m’animen, em deuen haver vist “el caretu” i em diuen que no puc defallir, que vaig tercera. Tenen raó!!! Clar que no puc defallir, total em queden dues pujadetes de no res. Segona dutxa del dia i a continuar. Torno a córrer amb el mateix grupet aquest cop n’hi ha 4 de corredors, dos s’han quedat enrere i decidim seguir junts i recolzar-nos. Fins el refugi al km 50 els segueixo com en somnis, no recordo massa bé ni com, recordo pensar que no els puc perdre, que la samarreta vermella del meu davant és l’objectiu a seguir. Merda!!! Em comença a fer mal l’isquio esquerra. No tinc contractura però si punxades i m’adono que hauré d’afluixar a la última baixada, que no podré arriscar. Al refugi m’alimento, m’hidrato, em prenc mig gel i demano per la dutxa. Serà la tercera i la  última... a veure si així encaro amb més alegria els 7km de baixada que em queden.  Aquesta baixada la recordo de fa dos anys que vaig fer la trail i recordo que tenia pedra suelta i que no era còmoda del tot però això està a tocar i continuo tercera. Mentre m’estic dutxant unes noies des d’un balcó em pregunten si sóc de Reus. Sóc de Valls els hi responc. “Doncs va Borges, ets una valenta, vas tercera i fas molt bona cara!!” Que vaig tercera ho sé i que la quarta la tenia a més d’un quart d’hora a l’avituallament del km 40 també. El que no sé és si va més fresca que jo i m’ha retallat. I el que tampoc sé és si l’isquio m’aguantarà.  Començo a baixar amb ja només un dels corredors del nostre grupet.  Li dic que tiri que em fa mal l’isquio però m’insisteix que m’enganxi a ell i tiri. Darrera seu recupero l’esperit competitiu el que m’ha portat fins aquí i el que em fa avançar malgrat tot, disfrutant del camí i donant-ho tot.  A 250 metres de la meta veig el Pep. El meu company de batalla ja s’ha fet petit i ara el que vull és veure la catifa blava. Creuo la meta després de 9 hores i 58 minuts de lluita i en tercera posició femenina i sento com m’aplaudeixen i criden el meu nom però de lluny..molt de lluny. Ara fent memòria penso que he gaudit corrent, m’he sentit part de la Serra del Catllaràs, he sentit la cremor del cansament a les cames i he cremat fins l’últim cartutxo per creuar la meta.

FI

Gràcies Pep per acompanyar-me a dues hores i mitja de casa un divendres a la nit, llevar-te amb mi a les 4:30 de la matinada i anar com un boig d’avituallament en avituallament només per donar-me una empenteta.
Gràcies Borges i companys del Borges Trail pel suport.
Gràcies COREEVO les vostres perneres que van de conya per recuperar els bessons.
Gràcies PH-Quirogel.  L’endemà vaig poder gaudir d’un dia de platja amb la família gràcies a la freda màgia del gel blau.
Gràcies Jordi Pàmies pels teus consells i paciència. Sóc la senyora dubtes d’última hora, ja ho saps.
Gràcies Klassmark per la gran organització.




Carles Martí i Aleix Toda a la Skyrace Comapedrosa, 21km i 2300md+ SKYRUNNER WORLD CHAMPIONSHIPS

Més de trecents corredors és van donar cita el passat cap de setmana per disputar i gaudir
d’un prova de la copa del món de curses de muntanya, que és va dur a terme en el petit poble
d’Arinsal a Andorra.

Es disputaren dos curses ( de 15 i 22 quilòmetres), tot i que només la llarga puntuava per les
Skyrunner World Series.

Un circuit cent per cent de muntanya i amb un desnivell positiu de gairebe 2300 metres els va
posar a prova a tos els participants

Una primera pujada de 1300 de desnivell positu en vuit qulòmetres ja va trencar de bon principi la cursa, situant ja cada corredor en el seu lloc.

I després de una pujada tant llarga, dos quilòmetres de baixada van servir per poder agafar energies per la pujada que acabaria de trencar totalment la cursa, pujada desde el refugi del pla de l’estany fins al cim del comapedrosa ( sostre d’andorra amb 2942 metres), dura pujada de 1000 metres de desnivell amb poc més de dos quilòmetres per un camí sense marcar i una llarga tartera eterna.


En Carles Martí va fer una cursa molt conservadora, coneixedor del circuit i la duressa del circuit. La primera pujada agafar un ritme alt però comode, que el va permetre poder afrontar la segona pujada en un bon estat de forma i poder passar a diversos corredors, tot i això després de fer el cim del comapedrosa no va voler arriscar en la llarga baixada i és va veure adelantat per alguns corredors més agosserats. Tot i això meritòria 74ª posició de la general amb 3h45m, content i gaudint d’una autèntica cursa de muntanya, per un entorn inmillorable amb un gran ambient i en un país fantàstic.

Per altra banda, l'Aleix Toda va intentar sortir en bona posició per evitar l'embús en el senderó de pujada, però el primer tram d'asfalt a un ritme diabòlic li va passar factura i la primera llarga pujada es va fer eterna, amb sensació de tenir les cames buides i sense poder tirar més.

Endavant i endarrera una fila de corredors que no s'acabava, i en arribar a la zona de crestes, poc a poc va anar trobant el seu ritme, fent el que vaig poder i baixant a tot drap cap al Refugi del Pla de l'Estany. Aquesta baixada era molt més tècnica del que semblava, ja que la roca estava mullada i en les zones d'herba era difícil poder col·locar un peu pla, això va fer que molts corredors patissin caigudes, però la seva tecnicitat és una de les característiques per les quals aquesta cursa ha guanyat molt de nom en els darrers anys.

Arribats al refugi tocava escalar, literalment, la paret d'herba que hi havia tot enfilant cap al cim del Comapedrosa, sostre d'Andorra. Així que uns amb pals i els altres a 4 potes, els corredors avançaven com podien fins arribar a la zona de blocs, ja precedint el darrer tram de tartera fins al cim.


Com sempre, el Comapedrosa té un encant especial, i aquell dia ho mostrà enmig d'un toc màgic de boira, que assegurava una temperatura ideal per als atletes. Després de fer cim ja només quedava tot baixada, així que tocava superar en primer lloc les crestes del Comapedrosa, també molt tècniques, i després agafar bon ritme fins a travessar el refugi del Comapedrosa i seguir avall, travessar el túnel del costat del pàrquing de les pistes d'Arinsal i arribar enmig de la multitud a meta, on l'Aleix va haver d'esprintar, per poder mantenir la posició en un duel final amb SanVicente, corredor andorrà.

Finalment l'Aleix va arribar en 48ena posició en un temps de 2h21' en aquesta prova de la Copa del Món. 









Aleix Toda 22é a la BUFF EPIC TRAIL Marathon, Skyrunner World Championship

Hem presentava a aquesta prova després d'haver fet la Marató dels Cims la setmana anterior, les sensacions eren bones i creia el temps acompanyava, fresca de bon matí mentre esperàvem la sortida a Espot.

Ens esperaven ni més ni menys que 42 km i més de 3200 metres de desnivell positiu fins arribar a Barruera, vorejant el sud del parc nacional d'Aiguestortes, un dels indrets més màgics del nostre país.

En la línia de sortida es podien veure els millors d'aquest esport, entre ells, Oihana Kortazar, Maite Maiora, Azara García, Stian Angermund-Vik, Tom Owens, Manuel Merillas, Miguel Caballero, etc

Així que a les 9:30 del matí començà la cursa enmig d'un poble ple d'espectadors animant a veu viva i un helicòpter sobrevolant els corredors mentre agafava les primeres imatges de la cursa. El ritme, frenètic, ens va portar a fer una volta al petit poble fins encarar-nos cap al primer tram de pujada per un senderó estret, pel qual ja es van començar a fer els primers taps.

Aviat vam deixar el senderó per agafar la pista que porta al capdamunt de les pistes d'esquí d'Espot, herba, humitat i corredors esbufegant fins arribar al capdamunt d'aquesta pujada de 1400md+, i si al capdamunt de la pujada ja començava a ser senderó enmig de tartera, en assolir el punt més alt i llançar-nos per l'altre costat, els corredors havíem de parar especial atenció en les pedres que es desprenien sota els peus de la resta per evitar cap accident.


A partir d'allí els senderons transcorrien enmig de camps verds, molt corribles menys en punts molt concrets amb blocs de pedra en la que jo aprofitava per adelantar algun corredor més "pistero".

Poc a poc anava guanyant alguna posició, tot i que no sabia quanta gent tenia per davant. Només el fet de poder còrrer en aquest entorn ja hem donava força per seguir endavant, de motivació que no en falti!

Anant fent kms s'anava passant per preses i refugis plens de gent animant, rius i muntanyes mentre que de cop, miro amunt i veig la darrera gran pujada de 600md+, uff com va costar aquest tram, ja feia kms que la gent hem deia que ja era tot baixada i aquell mur s'hem va endur les forces.

Tot i així, un cop dalt entre la gent que animava hi havia diversos coneguts, entre ells l'Ester Casajuana, que hem van fer posar el cap a lloc i ara ja sí que sí! només quedava la baixada, així que gas i avall!

Amb un bon ritme vaig poder anant atrapant i passant alguns corredors, passant per l'emblemàtic poble de Taüll, Boí, on l'amic Jacob Salvadó i la resta del poble animaven com si els hi anés la vida enmig del repic de les esquelles, que més es pot demanar? Però a falta de 3km per finalitzar la cursa les cames ja no tiraven i el Sol començava a apretar. Aquells 3 km es van fer eterns fins arribar a meta, on la Laia Roig m'esperava i això hem va fer arribar a meta, ja que m'estava agafant un baixon monumental.


Finalment vaig arribar en 4h39' en 22ena posició en una prova de la Copa del Món, no m'ho creia ni jo! El meu cap havia pogut més que les cames i gràcies als ànims de tota la gent vaig poder acabar la cursa molt millor del que m'esperava.

Tot això no seria possible sense Borges, PH-Quirogel, Eassun, Coreevo i Sport Gym Tarragona.

Fins la pròxima! Salut i cames!




BORGES TRAIL © 2008. Design by :Yanku Templates Sponsored by: Tutorial87 Commentcute